Les propostes artístiques que podreu explorar ben aviat a l’exposició Science of the City son, com veureu, una invitació a observar els detalls més mínims de la nostra quotidianitat urbana des d’una perspectiva diferent i a plantejar-nos les nostres pròpies preguntes al voltant de la ciència.
Totes aquestes peces són la síntesi d’un procés de recerca que va començar amb l’anàlisi dels continguts dels 50 vídeos enviats durant dos mesos per participants de tot el món, en les categories de Descoberta, Pregunta i Experiment. A partir d’aquest treball vam crear una base de dades de temes d’interès científic a la ciutat que, entre altres aspectes, ens va permetre visualitzar les diferències que es donen entre la cultura popular i l’experta respecte als conceptes de ciència o ciutat.
Aquesta exploració de camps semàntics i etimologies ha servit també de base per a la recerca dels artistes del grup IMARTE, un treball que ha revelat connexions sorprenents entre propostes dels ciutadans, principis científics i les pròpies propostes artístiques.
Us descrivim a continuació el conjunt de peces artístiques que composen l’exposició, juntament amb els vídeos que les van inspirar:
Un inici és blanc, Eugènia Agustí
La peça fa referència al full en blanc com a inici d’una obra i es planteja el que suposaria cobrir els terrats d’illes senceres amb figures geomètriques blanques perquè actuïn com atractores de la llum solar.
Inspirada en el vídeo “White-topped buildings, who loves the Sun?”, d’Anna Cabré
Llegendes urbanes, Montse Carreño i Raquel Muñoz
Confrontar la manera en com s’instauren les llegendes urbanes i les falses històries científiques ens porta a reflexionar sobre la nostra manera de percebre les imatges en relació amb el context en què s’insereixen.
Inspirada en el procés del concurs.
Fòssils urbans d’ahir i avui, Mercè Casanovas
Les construccions humanes contenen grans quantitats de fòssils que aquest treball vol mostrar a partir d’un fragment del terra de la ciutat de Barcelona on s’hi poden veure vestigis passats, però també presents, que seran descoberts anys més tard.
Inspirada en el vídeo pilot de la Mandarina de Newton “Fòssils urbans”
Passatge urbà, Borja Leonardo Fermoselle i Sergi Selvas
La meta-ciutat del segle XXI és un paradigma de la societat actual, una mirada polièdrica creada a partir d’un conjunt d’imatges que mostren la naturalesa d’un sistema regeneratiu basat en la fragmentació.
Inspirat en el conjunt de vídeos enviats
Text Local Alignement, Aleix Molet i Eloi Puig
De manera anàloga a com es comparen les seqüències d’ADN per extreure’n relacions funcionals entre gens, s’han alineat les transcripcions de dos vídeos que relacionen ciència i ciutat.
Aquesta proposta treballa explorant les transcripcions dels vídeos: “City Sounds- A New Source of Energy?” d’Emily DeHority i “¿Por qué cambia el planeta Tierra?” de Universidad de los Niños
Els líquens són resultat de la simbiosi d’una alga i un fong que s’utilitzen com a bioindicadors del nivell de contaminació de l’aire a les ciutats. Dues espècies tornen ara de l’espai totalment inalterades per la seva exposició al buit.
Inspirat en els diferents vídeos que parlen de medi ambient
Lluna plena i missatge en una ampolla, Anja Steidinger
Composició creada a partir de dos fotogrames extrets d’un mateix vídeo i ampliats per mil. La nova creació s’ha generat cercant patrons entre les imatges digitals d’una lluna plena i una ampolla.
Inspirada en el vídeo “Les figures dans le marbre”, de Scienceadacemie
Ones, Alicia Vela
Petits punts projectats representen ones d’informació generades per un vídeo, una ficció que dibuixa un ressò de sí mateixa com si es tractés de partícules quàntiques a partir d’una espectadora que interactua amb la matèria física.
Inspirada en el vídeo “La sorprenent composició de l’àtom”, de Núria Jar
La malla infinita, Antònia Vilà
Transcripció videogràfica i temporal del cel nocturn a partir de l’enregistrament d’inscripcions gravades inspirades en cosmologies mitològiques distants. La malla es converteix en una metàfora de l’univers infinit en transformació
Inspirada en els vídeos “Les lumières dans la ville”, de Mrcopperstein i “La Luna en Montjuïc”, de Ruben Permuy
Com podeu suposar, l’exposició no és, doncs, el final d’aquest procés cocreatiu. Els resultats obtinguts ens animen a pensar en noves edicions que ens permetin seguir endavant en la investigació de nous processos a l’entrecreuament entre disseny, participació, art, ciència, tecnologia i ciutat.
Ha estat un llarg procés de co-creació, però finalment Science of the City arriba al centre Arts Santa Mònica per mostrar una exposició viva i que ens mostra la ciutat des d’angles i mirades artístiques ben diverses, construïdes a partir dels 50 vídeos enviats per tots vosaltres a Scienceofthecity.net.
El dimarts 8 de maig, a les 19h, inaugurem aquesta exposició participativa que es podrà visitar fins el 19 de maig. Us hi esperem!
Allí hi trobareu les peces d’art creades pel grup de recerca IMARTE de la Universitat de Barcelona (UB) a partir de les preguntes, descobertes i experiments plantejades pels participants del concurs. Cada obra es relaciona amb els vídeos que han servit d’inspiració.
Darrera queda un procés minuciós en el que la Mandarina de Newton ha estat aplicant tecnologies de transcripció i anàlisi a tot aquest material per crear un repositori documental sobre temes d’interès científic a la ciutat. A partir d’aquí els artistes han experimentat amb la creació de composicions i imatges derivades, reinterpretant els continguts o bé realitzant transposicions a altres llenguatges. El resultat final són nou peces artístiques que comparteixen la mateixa mirada de sorpresa i curiositat i que ens parlen de fòssils, líquens, ADN, del color de les parets, els constituents de la matèria, el mètode científic, les llums o el reconeixement de patrons.
És la curiositat el que ens ha mogut a tots, artistes, experts, ciutadans, a fer-nos preguntes en aquest procés de metadisseny i a iniciar recerques que avancen en paral·lel i es retroalimenten, amb resultats insospitats.
No volem deixar de comentar-vos que hem pogut arribar fins aquí gràcies a la col·laboració de FECYT, Obra Social “la Caixa”, el Tech Museum de San José a Califòrnia i París-Montagne a França, i a la participació i el suport de moltes persones i entitats. A tots, moltes gràcies!!
Recordeu que podeu veure tots els vídeos enviats a ScienceoftheCity.net i l’exposició creada a partir d’ells s’exposarà a Arts Santa Mònica, a partir del dia 8 de maig i fins el dia 19. No us la perdeu!!
El passat dimarts dia 17 de gener vaig assistir a la conferència “Dancing as an expression of chroreographic thought of physical intelligence” per l’Scott Delahunta a CosmoCaixa. Aquesta conferència formava part del cicle “El cervell envaeix la ciutat“
L’Scott Delahunta és ballarí de formació, però la seva investigació no està basa en l’àmbit de l’art sinó en l’àmbit dels processos i les experiències. El seu focus d’interès és la ment (i no el cervell) dels ballarins i coreògrafs. Li interessa com s’arriben a crear les peces artístiques i les coses en general.
Delahunta ens proposa que la relació entre la dansa i la ciència va més enllà del sistema motor. La dansa i la ciència també es relacionen mitjançant la psicologia cognitiva.
Durant molt de temps la humanitat ha pensat que el coneixement només es produïa a través de les paraules i el llenguatge, però Delahunta ha descobert que hi ha d’altres factors clau en aquest procés. Per arribar a aquestes conclusions ha treballat amb coreògrafs de diferents països, com per exemple Malpelo, Wayne McGregor o Trisha Brown.
Les idees en moviment canvien i evolucionen constantment. La dansa és expressió d’emocions i pensaments. Potser no hi ha una distinció tan clara entre el fer i el pensar. Delahunta proposa que el fer també té pensament. També parla del pensament coreogràfic i apunta cap a la ment col·lectiva dels ballarins durant una peça apresa o improvisada. En una peça on intervenen diversos ballarins, les relacions entre aquests són molt importants. Això ens fa pensar en una ment col·lectiva. A les connexions entre els ballarins és on es troba la ment de la peça.
Delahunta comenta que les preguntes que es fan els ballarins són molt similars a les qüestions que es plantegen els científics. Per això, conclou que aquests dos mons no estan tan allunyats.
Delahunta s’ha interessat per les maneres d’anotar la dansa. S’ha preguntat com les llibretes i les pàgines són o poden ser l’extensió del propi cos per a un ballarí/a. Les anotacions que ells i elles fan estan relacionades amb un coneixement que està dins del seu cos. De fet, els ballarins han d’externalitzar i representar constantment gran part del coneixement que està al seu interior.
Ell i els seus equips han dut a terme projectes vinculats a aquests temes i han escrit alguns articles científics, com per exemple:
Chroreographic Thinking Tools: Aquest projecte tenia l’objectiu d’augmentar el procés creatiu. La idea era estudiar els estímuls de la ment dels ballarins per ajudar-los a entendre el seu propi procés i incrementar la seva imaginació.
Improvisation technologies: a tool for the analitycal dance eye 1994/1999. (William Forsythe: Improvisation Technologies. A Tool for the Analytical Dance Eye. CD-ROM and booklet with a text by Roslyn Sulcas. Stuttgart, 1999 – ISBN 3-7757-0850-2)
Delahunta va explicar diferents tècniques de creativitat utilitzades per diferents coreògrafs. A més, va comentar que en la dansa contemporània els coreògrafs ja no marquen uns passos als ballarins, sinó que creen processos de creació i són els ballarins qui componen. D’aquesta forma és més ric i els ballarins ho troben més satisfactori.
Algunes tasques per estimular la creativitat:
Visualitzar imatges
Recordar melodies
Passar d’imatges acústiques a imatges visuals
Els 27 punts d’un cub (Trisha Brown Locus) –> 27 punts –> 27 lletres => paraules –> emocions –> moviment. (Va més enllà de la forma estètica. Amb aquesta tècnica creem nous espais)
Delahunta també va comentar que es poden trobar més tècniques creatives a:
Aquest nou segle ens ha portat el prefixe co. Han aparegut espais de co-working, per treballar plegats, iniciatives de co-creació per crear productes amb els usuaris o co-propietaris que comparteixen la propietat i l’us d’un objecte quan no el necessiten. La filosofia 2.0 ha popularitzat el crowdsourcing, iniciatives d’esforç voluntari col·lectiu per resoldre problemes plegats.
Això també ha arribat al món de la recerca. El 1999, el projecte SETI@home animava a grups de voluntaris a contribuir en la cerca de senyals de vida extraterrestre compartint el temps de càlcul dels seus ordinadors personals en xarxa. El 2002, els enginyers de la Universitat de Califòrnia creaven la Berkeley Open Infrastructure for Network Computing (BOINC), un programari que permetia a qualsevol investigador fer recerca utilitzant els recursos de computació distribuïda dels ciutadans.
Així van néixer projectes com Rosetta@home. El bioquímic David Baker, el seu fundador, amb d’altres companys, van adaptar BOINC per resoldre el difícil repte d’entendre com es pleguen les proteïnes. Milers de voluntaris veien a la pantalla dels seus ordinadors com avançaven els càlculs per corbar una cadena lineal d’aminoàcids en una estructura tridimensional que minimitzés les tensions. Però les persones tenim habilitats espacials superiors a les dels ordinadors. Aviat, els voluntaris van començar a escriure als científics proposant, ells mateixos, solucions millors a les calculades. Això va inspirar a Baker, amb l’ajuda de programadors, a desenvolupar Foldit, un joc on els voluntaris competien i aconseguien punts col·laborant en dissenyar estratègies per plegar proteïnes. Foldit continua sent tot un èxit. No només ha donat lloc a publicacions. Hi ha voluntaris, com l’Scott Zaccanelli, que han començat a dissenyar proteïnes noves. Algunes d’elles han acabat sent sintetitzades al laboratori.
Michael Kearns, informàtic de la Universitat de Pennsilvània a Filadèlfia, creu que hem entrat en una nova era en la qual persones y ordinadors treballaran plegats per resoldre els grans reptes.
Apropar la ciència al públic, a través de compartir el procés de recerca
La ciència és una forma de descriure el món en què vivim. Ens ajuda a satisfer tant la nostra curiositat per l’entorn, com les nostres necessitats bàsiques. Malauradament, la procedència dels fons necessaris per investigar, la importància de les carreres científiques i l’esbiaixat paper que estan jugant moltes editorials científiques i algunes empreses fa, que molts cops, la ciència, aquest coneixement racional, sistemàtic i metòdic que ens ajuda a entendre i modificar l’entorn, no sigui pública i no arribi als ciutadans.
Hi ha molts científics escèptics que creuen que utilitzant estratègies com la computació distribuïda perden el control sobre la seva recerca i disminueixen la seva pròpia rellevància. Penso, però, que tota acció que obri la ciència i refermi un vincle més estret entre les persones i el saber és positiva. Iniciatives com aquestes de co-investigació, apropen de manera clara i directa el coneixement més punter a tots aquells qui vulguin acostar-s’hi. A més, posen en rellevància el saber col·lectiu i el valor de la contribució individual. És ciència de tots per a tots. Co-recerca. Co-investigació. Tot i així, crec que encara falten detalls per acabar de tenir un bon model de treball conjunt.
Els models econòmics del processos col·laboratius són tot un àmbit de recerca científica. La Premi Nobel d’Economia Elinor Ostrom ha treballat sobre les formes de autoorganització equilibrada que mantenen un recurs comú, per exemple: http://www.sciencemag.org/content/284/5412/278.full. També es poden trobar referències a aquests temes en teoria de jocs o xarxes complexes.
Les dificultats que s’amaguen darrera del treball col·lectiu
És fàcil estar a favor de l’avenç col·lectiu, de la suma d’esforços i de la compartició de recursos distribuïts. On apareixen els problemes? Avui, gairebé dos milions de persones d’arreu del món participen en algun tipus de recerca distribuïda. Els motiva pertànyer a una xarxa que fa avançar la ciència. Michael Kearns, informàtic de la Universitat de Pennsilvània remarca, però, que pot arribar el dia en què aquestes contribucions ja no siguin una novetat i no resultin atractives. Zoran Popovic, informàtic darrera de Foldit, per exemple pensa que si el public ha de continuar contribuint en el plegat de les proteïnes, ha d’oferir-los entorns emocionants que els retornin entreteniment. Per tant, també pot succeir tot el contrari, que tothom estigui co-investigant en un projecte o un altre i no quedi més temps per noves iniciatives. Si fos així, el sistema es saturaria.
El problema de la quantitat de participació no és l’únic. L’equilibri entre el retorn per l’esforç individual i el benefici de grup és també un punt on ensopeguen molts projectes co-. En tot procés col·laboratiu necessitem definir molt bé que ofereixen i què guanyen les dues parts, en aquest cas voluntaris i científics. El voluntari Scott Zaccanelli, ja se sent prou remunerat només contribuint a la solució de grans problemes com la SIDA o el càncer. En front aquestes motivacions, Michael Kearns planteja la necessitat, en un futur proper, de començar a remunerar els voluntaris. Per a mi, però, el més preocupant és que la feina de molts individus porti un únic nom propi, que els beneficis econòmics de moltes nits sense dormir de molts entusiastes s’acumulin en una sola butxaca o que la filiació acadèmica serveixi per crear barreres entre científics oficials i voluntaris. Trebor Scholz, de The New School a Nova York, porta temps estudiant les perverses relacions entre internet, els jocs, el treball i l’explotació. Podria la ciència caure en els abusos del crowdsourcing com ha passat en altres entorns?
La co-investigació científica es un engrescador camí a recórrer d’ara en endavant. Ara bé, si volem que ciutadans i científics co-creïn la ciència del s.XXI ens haurem d’assegurar que algú està vetllant per el correcte equilibri entre esforç i retorn.
Trebor Scholz, professor de The New School a Nova York, a “The Internet as Factory and Playground” ha recopilat casos on la utilització del crowdsourcing frega amb la més pura explotació del treball no remunerat.
El passat dimecres dia 21 de març vàrem realitzar la segona sessió del taller “Entre màquines intel·ligents” dins del projecte TalentLab. Només arribar, vàrem reprendre els grups de la sessió anterior i ens posàrem a treballar. Vàrem escalfar motors amb una activitat que pretenia recuperar i posar en comú les idees que havien sorgit a la primera sessió. Així, cada grup va sintetitzar les principals línies que definien els recursos proposats en el brain-writting o pluja ràpida de recursos.
Un cop situats, vàrem entrar en matèria i els grups van haver de concretar una única proposta de recurs. Les propostes es van construir combinant sabers (imaginació, experiència, talent, etc.) i materials a l’abast (plastilina, cintes, palets, boles, etc.).
El primer grup va idear una plataforma (o caixa) de la qual sortirien reptes que els usuaris haurien de resoldre en base al coneixement de restriccions. Els reptes podrien ser dissenyar la gestió d’un ecosistema urbà (preses, centrals nuclears, etc.) i els usuaris serien diferents centres educatius que proposarien solucions en base a un treball col·laboratiu. El segon grup va proposar un joc que podria ser físic (de taula) o virtual que permetria treballar la presa de decisions i els valors (diners, cultura, benestar, autonomia, etc.) en relació amb la introducció de la tecnologia a la societat. L’objectiu seria mostrar la influència dels valors en les decisions dels ciutadans i d’una determinada societat. Finalment, el tercer grup va concebre un recurs que utilitzaria robòtica i informàtica amb l’objectiu de realitzar un treball col·laboratiu. La idea seria que dos equips o usuaris haurien de dissenyar una tasca comuna que haurien de desenvolupar dos robots. Per exemple, podria ser que els dos robots haguessin de transportar algun objecte conjuntament. Per a fer-ho els caldria que els robots establissin comunicació i es podria utilitzar la programació scratch per a dissenyar i simular la tasca dels robots.
Quan les propostes van quedar prou definides, vàrem procedir a fer un seguit d’iteracions amb l’objectiu de millorar-les. Els grups es van dividir de tal manera que una meitat del grup es va quedar a defensar la proposta davant d’uns “usuaris potencials” que plantejaven dubtes i exposaven les limitacions que hi veien. L’altra meitat se’n va anar a conèixer la proposta d’un altre grup posant-se a la pell de la “persona” definida en la primera sessió. Després d’iterar un parell de vegades, cada grup va posar en comú les aportacions fetes pels altres participants, va detectar algunes mancances i va incorporar elements nous a partir dels suggeriments rebuts. D’aquesta manera, el primer grup va veure la necessitat d’acotar el plantejament de la plataforma a un únic repte amb uns objectius que haurien d’estar prèviament definits. El segon grup va incorporar la idea que les qüestions plantejades haurien d’estar basades en situacions concretes (com podria ser una filla que una tarda deixa la mare amb un robot de companyia). Es va dir que és en base a aquestes situacions que poden emergir de manera més evident les diferències en els valors entre les persones. També, es va suggerir la possibilitat que els propis usuaris siguin els que ponderin els valors associats a determinades activitats. D’altra banda, es va donar a conèixer l’existència de recursos similars com el Deliberatorium del MIT o un joc de cartes. El tercer grup va veure la necessitat que els robots estableixin algun tipus de comunicació en base a sensors.
Posteriorment, els participants van haver d’establir de manera més detallada els principals aspectes del recurs a dissenyar (filosofia, temàtica, metodologia, requeriments, dificultats, pressupost) i es va exposar a la resta de grups. Un cop fet això, es va procedir a la votació. La proposta més votada va ser la del segon grup, ArgumentaTIC, si bé totes van resultar força ben valorades i equilibrades. Es va comentar la possibilitat d’incorporar aspectes de la primera i la tercera proposta a la proposta escollida. A partir d’ara caldrà treballar la proposta i veure si és factible realitzar-la amb els recursos disponibles, i els que poguessin venir d’altres fonts (espònsors o patrocinadors) o si convindria més produir-lo en una fase posterior.
En la reflexió final, alguns participants van manifestar el seu interès per tal que la feina feta al taller finalment es pogués veure traduïda en un recurs educatiu. Des de l’equip organitzador es va reiterar la idea que un dels objectius del projecte és poder produir els recursos educatius sorgits d’un procés de co-creació. Però també es va insistir que també és important el propi procés de treball, és a dir, el fet d’implicar a professors i investigadors, les dinàmiques de treball, els contactes establerts (worknetting), etc.
Amb aquest taller acabem el seguit de tallers previstos per aquest curs. Esperem que ben aviat veurem els recursos educatius produïts. També confiem que el curs que ve podrem realitzar la segona edició amb nous temes (arqueologia, ciències del mar, astronomia, etc.) i amb més centres de recerca que ja ens ho estan demanant, nous tallers i nous recursos.
Finalment, l’inici d’un projecte que haviem estat preparant durant molt temps ha arribat. La nostra vocació de treball interdisciplinar es va trobar amb la creativitat de Mikel Urmeneta, un dels fundadors de Kukuxumusu. Ja estem treballant estretament amb la companyia en l’últim projecte de Mikel, Kukuxusumu Relocated. Durant dos mesos, 22 treballadors de l’empresa convertiran la Galeria d’Art Moisés Pérez de Albéniz de Pamplonaen el seu lloc de treball.
Mikel va engegar el projecte amb un objectiu estrictament artístic. No obstant això, s’obre una gran oportunitat per explorar la dimensió organitzativa. És en aquest aspecte quel CoCreating Cultures col · labora amb Mikel i Kukuxumusu.
Convertir una empresa en una obra d’art per a ser exhibida en una galeria és pot considerar una extrapolació extrema del concepte de ready made. Per no parlar d’altres connexions amb la interactivitat, l’art relacional, i altres genealogies dins el camp artístic. L’exposició està connectada a Internet. Podeu seguir tot el dia el que hi passa. Només cal connectar-se a la la càmera 3, quan hi ha reunió i podreu aprendre sobre els detalls de les negociacions entre la direcció, el personal i els clients, proveïdors i titulars, per exemple. La idea està relacionada amb diversos referents artístics (de Marina Abramovic a Hikikomori Project : aquí teniu algunes referències). Les lectures d’aquests projecte són moltes i variades. Per no parlar d’aquesta classe de “mogudes” en temps d’EROs i crisi generalitzada.
Des del punt de vista organitzatiu, la intersecció entre l’art i els negocis ha tingut diverses formes. El camp de l’estètica organitzacional (organizational aesthetics) explora la interacció entre els processos artístics i d’organització per a diversos propòsits. Taylor y Hansen han identificat quatre àrees dins un quadrat on es connecten l’art i els negocis per a l’aprenentatge i la comprensió de la dimensió organitzacional. En aquest sentit, és un bon camp per explorar la recerca interdisciplinària.
El quadrant 1 és d’interès per als estudis acadèmics de l’organització. Per exemple, es tracta de comprendre una empresa des d’una metàfora artística. Per exemple, entraria aquí l’ús de la idea de la improvisació del jazz per entendre la coordinació en l’organització. De manera semblant, les actuacions teatrals (centrat en el poder, l’ambició o d’altres temes) s’han utilitzat per explorar junts els processos de transformació organitzacional. També, l’organització ha estat entesa com una contínua sèrie d’històries interconnectades que cada membre explicat a la resta. Aquestes fixen els valors i les idees importants dins la cultura de l’organització sobre el que l’empresa és, on va, quins tipus de relacions es donen, com ser un “empleat típic”, etc.
El quadrant 2, treballa en les realitats estètiques de l’organització i pot ser una forma d’art per si mateixa. Per exemple, diversos antropòlegs han utilitzat eines per representar a la seva investigació de l’antropologia visual en l’efecte dels colors en el dia a dia de l’empresa.
El quadrant 3, se centra en l’ús de formes d’art per treballar en problemes específics d’una empresa. Per exemple, la residència d’un artista a l’empresa que s’utilitzi per millorar la capacitat d’innovació d’una empresa, o per ajudar a repensar la forma de crear una nova estratègia.
El quadrant 4crea formes d’art per presentar i provocar la reflexió en grup sobre les realitats de la vida quotidiana a l’empresa. Poden ser obres creades per un artista en residència o per investigadors en sociologia i antropologia, o entre ells i en col · laboració amb el personal. S’ha utilitzat, per exemple, en fusions empresarials en les quals la creació de diaris individuals i col · lectius han permés comprendre el significat i l’experiència real de canvi tal i com la viuen els empleats i, així, instrumentar millor la transició de dues companyies independents a una de sola d’acord amb les expectatives i els valors de cadascuna.
Si bé el proyecte Kukuxumusu Relocated sembla estar centrat en el quart quadrant, de fet, gairebé surt del tot del quadrat.
Mikel Urmeneta connecta la seva acció artística al concepte de transparència en els negocis (encara que hi ha algunes opinions que requereixen encara més transparència en aquesta experiència). Això pot ser una línia de recerca, però potser perquè és tan evident és casi segur que, seguirà sent això, només una possible línia de treball. Estem dissenyant un pla de recerca amb l’equip de Kukuxumusu per explotar plenament les possibilitats de l’experiència per a una reflexió conjunta. de tota l’empresa Aquest delocalització és una dislocació i crea un parèntesi per pensar i dissenyar noves formes de veure i administrar l’espai, el temps, les rutines de treball, processos, relacions amb l’entorn, l’autoimatge i la visibilitat. Us mantindrem informats!.
Dimecres passat dia 7 de març vàrem realitzar la primera sessió del taller “Entre màquines intel·ligents” a l’Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial (CSIC) dins del projecte TalentLab. La sessió tenia un programa intens de treball, que va començar amb una visita a les instal·lacions a càrrec d’en David Sierra. Les seves explicacions van servir per introduir les diferents línies de recerca que es duen a terme a l’institut; inclosa una demostració de gossos-robots futbolistes per a explicar com es treballa l’aprenentatge en les màquines.
Un cop a la sala de treball, els participants es varen distribuir en tres grups i vàrem començar la sessió pròpiament dita. En la fase d’inspiració, van sorgir idees comunes en el si de cada grup, tot i que amb enfocaments diferents. El primer grup va suggerir la idea de que “tot està connectat” i va plantejar una visió amable de la tecnologia que es basa en el pensament i en la realitat física (persones, natura) combinat amb l’ús de la xarxa i del “núvol”. L’entramat de connexions podria tallar-se si se’l sotmet a la pressió de les retallades. El segon grup va dibuixar uns “eixos” que es mourien entre el caos “informatiu” de la xarxa i l’ordre abstracte, d’una banda, i els límits entre la utopia (el pensament) i la realitat, de l’altra. Aquests eixos guien l’ús de les tecnologies que poden fer les persones en la vida diària, així com la presa de decisions. El tercer grup va posar de manifest el paper de les persones en la “tria del futur” que volem, tenint en consideració el coneixement, les pròpies persones i les seves necessitats. Van situar la dicotomia entres dues realitats segons el paper que hi tingui la tecnologia: una que aposta per la autonomia, la responsabilitat i la sostenibilitat; i una altra que crea dependència, és insostenible i controladora.
Seguidament, els tres grups van procedir a imaginar els esdeveniments noticiables d’un 8 de març de 2025. Es va destacar la predominança del format digital i de les noves vies de comunicació, alhora que es va posar de manifest les mancances d‘infraestructura en temes de connectivitat dels centres educatius, i el problema del recursos energètics, així com la possibilitat de comptar amb automòbils de conducció autonòmica o la incorporació dels robots en la vida pràctica. També hi va haver coincidències a imaginar un retorn a la pesseta. Pel que fa al perfil dels usuaris es va comentar molt la idea de la curiositat entre els joves, malgrat la seva poca constància, i també es va tractar consistentment el fet de que treballem amb un públic molt interessat en la música, l’esport i la tecnologia, i molt basat en les relacions socials i d’amistat. També es va apuntar a la seva capacitat de no ser sempre fidels a la veritat o intentar buscar excuses una mica sospitoses.
Tenint en compte les idees, conceptes i deabats posats damunt de la taula en els tres exercicis anteriors, els participants de cada grup van fer un brainwriting ràpid de recursos educatius que podrien permetre treballar la tecnologia i la intel·ligència artificial a l’aula. D’entre totes les propostes, el primer grup va mostrar preferència per generar un recurs en xarxa que promogués el joc individual per treballar temes d’ecologia i/o música. Varen plantejar la possibilitat de vincular aquest recurs amb robots o amb realitat virtual, i varen mostrar l’interès de fer-lo lúdic i a poder ser multi-plataforma. El segon grup va proposar un recurs en línia amb la intenció de promoure la col·laboració alhora de solucionar un repte o un problema actual. Finalment, el tercer grup va proposar treballar en un recurs transversal que inclogués la paciència com una capacitat a aprendre més.
Aquests dies anirem madurant les idees i a la propera sessió continuarem les dinàmiques de treball que ens ajudaran a concretar un únic recurs educatiu.
Cas TIC 2012 és un concurs de microrelats d’intriga relacionats amb les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), convocat pel programa L’altra ràdio de Ràdio 4, el Departament d’Ensenyament i la Mandarina de Newton. La iniciativa es fa conjuntament amb el professor de ciències i escriptor de literatura d’intriga Jordi de Manuel, qui darrerament ha publicat La mort del corredor de fons (2012).
Els objectius del Concurs Cas TIC 2012 són: fomentar l’escriptura i la creació literària; promoure l’ús d’Internet i les TIC entre la ciutadania i els centres docents de Catalunya; estimular la creació artística i crítica del llenguatge i incentivar la creació radiofònica, amb la producció de breus dramàtics resultat de l’adaptació de les obres guanyadors del concurs.
Participants
Poden participar-hi grups d’estudiants de centres d’educació primària i d’educació secundària de Catalunya, així com tota la ciutadania a partir de 16 anys, de forma individual o en grup.
Treballs
Les obres han de ser un relat breu d’intriga en llengua catalana que presenti una trama argumental en la qual intervingui algun aparell o ús relacionat amb les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC).
Els microrelats han de tenir una extensió màxima de 800 paraules (un text de dues pàgines a doble espai en format de lletra Arial 12).
A la primera plana de cada obra ha de constar el títol, el nom i cognom de l’autor (o autors), la seva adreça electrònica i un telèfon de contacte.
Les obres que participin a les categories Educació Primàmia cicle superior i Educació Secundària Obligatòria, a més, han de fer constar el nom del professor responsable, el nivell escolar i el nom del centre educatiu.
Categories
S’estableixen tres categories:
Educació Primària cicle superior.
Educació Secundària Obligatòria.
General. Oberta als alumnes de Batxillerat i a qualsevol persona major de 16 anys que hi vulgui participar.
Premis
Categoria General
Un receptor de ràdio IP VANTAGE de la marca OXX DIGITAL
Educació Primària cicle superior.
Càmera de fotografia (Hewlett Packard)
Educació Secundària Obligatòria.
Càmera de Vídeo (Hewlett Packard)
Difusió
Una selecció de les obres presentades es publicarà al web de L’altra ràdio i al bloc de Co-Creating Cultures de La Mandarina de Newton. Les obres guanyadores de cada categoria es versionaran en format radiofònic i seran emeses dins d’una edició de L’altra ràdio del mes de juny de 2012. En aquest programa també s’inclourà la versió radiofònica del microrelat especial escrit per en Jordi de Manuel.
Posteriorment al concurs, amb les obres guanyadores el bloc de Co-Creating Cultures de La Mandarina de Newton farà diverses propostes de co-creació obertes de nanorelats a través de les xarxes socials a tots els internautes.
Termini i lloc de presentació
Les obres participants s’han d’enviar abans del dissabte 12 maig de 2012
Cada obra s’ha d’enviar per separat, en un fitxer de text adjunt a un correu electrònic, a l’adreça: castic2012@gmail.com
Procés de Selecció
Per a la selecció dels treballs finalistes i guanyadors es valorarà la qualitat literària del treball. El tractament estètic i artístic. La creativitat. La correcta utilització del llenguatge. Així com la relació de la trama amb algun aparell o ús relacionat amb les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC).
Veredicte
Els guanyadors de cada categoria es donaran a conèixer el divendres 1 de juny dins de l’edició de L’altra ràdio, de Ràdio 4.
El veredicte del jurat serà inapel·lable.
Tots els participants que enviïn el seu microrelat accepten les bases del concurs Cas TIC 2012 i els seus organitzadors es comprometren a fer-ne un ús no lucratiu.
Jurat
Estarà integrat per:
Jordi de Manuel, escriptor (President).
Irene Lapuente, física i fundadora de La Mandarina de Newton.
Pitu Martínez, mestre i especialista en TICs aplicades a l’educació.
Cinto Niqui, periodista i director del programa L’altra ràdio.
Co-creació i Co-Creating Cultures!
Posteriorment al concurs, amb les obres guanyadores el web La Mandarina de Newton farà diverses propostes de co-creació obertes a tots els internautes. Durant el mes de juny, cada setmana es proposarà la co-creació d’una nova història a partir de la primera frase dels tres relats guanyadors (un per cada categoria) i del relat especial escrit per en Jordi de Manuel. La iniciativa anomenada “Continuarà…” proposarà als participants continuar la història encetada a partir d’aquesta primera frase afegint-ne de noves. Aquesta co-creació és durà a terme de forma paral·lela al bloc de Co-Creating Cultures, al Facebook de Co-Creating Cultures i al Twitter @cocreatingcult. No us la perdeu!
El resultat seran nous “nanorelats” (relats més curts encara) inspirats pels inicis de les històries guanyadores i construïts a partir de la participació de diverses persones. Fer evolucionar la història paral·lelament a través de diferents plataformes ens donarà una varietat d’històries molt rica i interessant.
Dimecres passat vàrem començar la segona sessió del taller “Escoltant la Terra” dins del projecte TalentLab, amb una visita a les instal·lacions centenàries de l’Observatori de l’Ebre de Roquetes. Des del seus inicis va centrar la seva activitat a estudiar les relacions entre el Sol i la Terra; una recerca pionera que, amb el temps, ha adquirit cada cop més rellevància.
La visita es va centrar en tres espais principals: l’observatori astronòmic, l’estació meteorològica i la biblioteca. A l’observatori vàrem veure diferents telescopis que s’utilitzen per a l’observació de l’activitat del Sol i d’altres cossos celestes menys lluminosos. A l’estació meteorològica vàrem vaure els diferents aparells (tradicionals i moderns) que s’utilitzen per mesurar els paràmetres del temps meteorològic. L’Observatori té un registre de dades (temperatura, precipitacions, humitat, etc.) molt homogeni i estable, la qual cosa és de gran rellevància per a l’estudi del clima. Finalment, vàrem accedir a la biblioteca, especialitzada en ciències de la Terra, un indret acollidor que al llarg d’un segle ha acumulat més d’un quilòmetre lineal de publicacions. Un fons documental centenari que és fonamental per l’estudi de la història de les ciències; on hi ha els llibres tècnics de la biblioteca de Narcís Monturiol.
Un cop acabada la visita, ens vàrem dirigir a la sala per a continuar el taller amb l’objectiu d’arribar a una proposta concreta de recurs educatiu. Vàrem decidir reunir-nos tots en un únic grup i començar a treballar amb les mans. Però reprendre les propostes allà on les vàrem deixar a la primera sessió va costar un xic: teníem els motors freds!
Poc a poc, van sorgir les primeres idees: vegetació, instal·lacions de l’Observatori, vídeos, estudiants, investigadors, professors, una plataforma wiki, un canal, estacions meteorològiques, etc. i es va començar a modelar la seva forma del recurs. Podria ser una plataforma wiki per treballar el clima local combinant la presa de dades amb l’observació de la vegetació. Els alumnes intentarien trobar respostes als interrogants plantejats en un qüestionari i els resultats es publicarien a la plataforma amb vídeos curts de fàcil creació (Moviemaker). La idea és que sigui una pràctica independent, i interessant en sí mateixa, però que es podria complementar amb una visita a l’Observatori de l’Ebre; la qual cosa permetria donar valor afegit al recurs: comparar i discutir les dades amb investigadors professionals. La plataforma també permetrà comparar les dades de diferents localitats que aportin els diferents centres educatius i, si es fa amb continuïtat, establir registres temporals.
En aquest punt, la proposta va ser contrastada amb els “futurs usuaris” que van apuntar la necessitat que el recurs sigui pautat (fitxes), que es pugui fer a l’aula i sigui cooperatiu. Finalment, es va afinar la proposta amb el suggeriment d’introduir una pàgina wiki per a professors i investigadors on es vagin responent les preguntes, d’incorporar un protocol per a elaborar un pluviòmetre, si el centre educatiu no en té, i la possiblitat que la comparació de dades pugui establir-se també entre països.
Es va comentar que és imprescindible la coordinació entre l’Observatori de l’Ebre i la Delegació del CSIC per a tirar endavant el projecte, tant en l’elaboració dels continguts com en la gestió dels accessos a la plataforma wiki. El pressupost d’aquest recurs educatiu no hauria de ser massa elevat. Finalment, es va concloure que el títol podría ser “El meu temps”. No podíem demanar més concreció.
Fa dies que no parlem del projecte Science of the City. No és per falta de novetats, més aviat al contrari. Durant aquests darrers mesos hem estat tancats analitzant els vídeos amb cura i hem començat a dialogar amb els artistes.
El grup de recerca imarte de la Universitat de Barcelona (UB) s’ha sumat al projecte. Els debats sobre què és la ciutat, què no és ciutat, què és la ciència i què no és ciència ja han començat! També han aparegut referències a obres d’artistes que poden ser vinculades als vídeos dels participants, i fins i tot s’han començat a esbossar les primeres propostes artístiques.
D’altra banda, la Fundació “la Caixa” ha decidit apostar per aquest projecte i esponsoritzar-lo. La Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología (FECYT) l’ha triat com a exemple de pràctiques inspiradores per a la comunicació científica.
La ciència de les ciutats ens ha arribat de nuclis urbans molt diferents, Barcelona, Sevilla, Nova York, San José, Bogotà, París, Singapur… Han estat molts els participants que han contribuït amb els seus vídeos, els seus comentaris i les seves votacions. Nosaltres hem intentat portar aquest material a nous indrets, universitats, centres de recerca, museus, escoles, congressos… Tot aquest camí per poder arribar a oferir-vos una exposició presencial ben aviat. Esperem trobar-vos allà!
Les idees en moviment canvien i evolucionen constantment. La dansa és expressió d’emocions i pensaments. Potser no hi ha una distinció tan clara entre el fer i el pensar. Delahunta proposa que el fer també té pensament. També parla del pensament coreogràfic i apunta cap a la ment col·lectiva dels ballarins durant una peça apresa o improvisada. En una peça on intervenen diversos ballarins, les relacions entre aquests són molt importants. Això ens fa pensar en una ment col·lectiva. A les connexions entre els ballarins és on es troba la ment de la peça.
Ell i els seus equips han dut a terme projectes vinculats a aquests temes i han escrit alguns articles científics, com per exemple:
El passat dimecres dia 21 de març vàrem realitzar la segona sessió del taller “Entre màquines intel·ligents” dins del projecte 
El primer grup va idear una plataforma (o caixa) de la qual sortirien reptes que els usuaris haurien de resoldre en base al coneixement de restriccions. Els reptes podrien ser dissenyar la gestió d’un ecosistema urbà (preses, centrals nuclears, etc.) i els usuaris serien diferents centres educatius que proposarien solucions en base a un treball col·laboratiu. El segon grup va proposar un joc que podria ser físic (de taula) o virtual que permetria treballar la presa de decisions i els valors (diners, cultura, benestar, autonomia, etc.) en relació amb la introducció de la tecnologia a la societat. L’objectiu seria mostrar la influència dels valors en les decisions dels ciutadans i d’una determinada societat. Finalment, el tercer grup va concebre un recurs que utilitzaria robòtica i informàtica amb l’objectiu de realitzar un treball col·laboratiu. La idea seria que dos equips o usuaris haurien de dissenyar una tasca comuna que haurien de desenvolupar dos robots. Per exemple, podria ser que els dos robots haguessin de transportar algun objecte conjuntament. Per a fer-ho els caldria que els robots establissin comunicació i es podria utilitzar la programació scratch per a dissenyar i simular la tasca dels robots.
Quan les propostes van quedar prou definides, vàrem procedir a fer un seguit d’iteracions amb l’objectiu de millorar-les. Els grups es van dividir de tal manera que una meitat del grup es va quedar a defensar la proposta davant d’uns “usuaris potencials” que plantejaven dubtes i exposaven les limitacions que hi veien. L’altra meitat se’n va anar a conèixer la proposta d’un altre grup posant-se a la pell de la “persona” definida en la primera sessió. Després d’iterar un parell de vegades, cada grup va posar en comú les aportacions fetes pels altres participants, va detectar algunes mancances i va incorporar elements nous a partir dels suggeriments rebuts. D’aquesta manera, el primer grup va veure la necessitat d’acotar el plantejament de la plataforma a un únic repte amb uns objectius que haurien d’estar prèviament definits. El segon grup va incorporar la idea que les qüestions plantejades haurien d’estar basades en situacions concretes (com podria ser una filla que una tarda deixa la mare amb un robot de companyia). Es va dir que és en base a aquestes situacions que poden emergir de manera més evident les diferències en els valors entre les persones. També, es va suggerir la possibilitat que els propis usuaris siguin els que ponderin els valors associats a determinades activitats. D’altra banda, es va donar a conèixer l’existència de recursos similars com el Deliberatorium del MIT o un joc de cartes. El tercer grup va veure la necessitat que els robots estableixin algun tipus de comunicació en base a sensors.
Posteriorment, els participants van haver d’establir de manera més detallada els principals aspectes del recurs a dissenyar (filosofia, temàtica, metodologia, requeriments, dificultats, pressupost) i es va exposar a la resta de grups. Un cop fet això, es va procedir a la votació. La proposta més votada va ser la del segon grup, ArgumentaTIC, si bé totes van resultar força ben valorades i equilibrades. Es va comentar la possibilitat d’incorporar aspectes de la primera i la tercera proposta a la proposta escollida. A partir d’ara caldrà treballar la proposta i veure si és factible realitzar-la amb els recursos disponibles, i els que poguessin venir d’altres fonts (espònsors o patrocinadors) o si convindria més produir-lo en una fase posterior.
Dimecres passat dia 7 de març vàrem realitzar la primera sessió del taller “Entre màquines intel·ligents” a l’
Un cop a la sala de treball, els participants es varen distribuir en tres grups i vàrem començar la sessió pròpiament dita. En la fase d’inspiració, van sorgir idees comunes en el si de cada grup, tot i que amb enfocaments diferents. El primer grup va suggerir la idea de que “tot està connectat” i va plantejar una visió amable de la tecnologia que es basa en el pensament i en la realitat física (persones, natura) combinat amb l’ús de la xarxa i del “núvol”. L’entramat de connexions podria tallar-se si se’l sotmet a la pressió de les retallades. El segon grup va dibuixar uns “eixos” que es mourien entre el caos “informatiu” de la xarxa i l’ordre abstracte, d’una banda, i els límits entre la utopia (el pensament) i la realitat, de l’altra. 
Aquests eixos guien l’ús de les tecnologies que poden fer les persones en la vida diària, així com la presa de decisions. El tercer grup va posar de manifest el paper de les persones en la “tria del futur” que volem, tenint en consideració el coneixement, les pròpies persones i les seves necessitats. Van situar la dicotomia entres dues realitats segons el paper que hi tingui la tecnologia: una que aposta per la autonomia, la responsabilitat i la sostenibilitat; i una altra que crea dependència, és insostenible i controladora.
Seguidament, els tres grups van procedir a imaginar els esdeveniments noticiables d’un 8 de març de 2025. Es va destacar la predominança del format digital i de les noves vies de comunicació, alhora que es va posar de manifest les mancances d‘infraestructura en temes de connectivitat dels centres educatius, i el problema del recursos energètics, així com la possibilitat de comptar amb automòbils de conducció autonòmica o la incorporació dels robots en la vida pràctica. També hi va haver coincidències a imaginar un retorn a la pesseta. Pel que fa al perfil dels usuaris es va comentar molt la idea de la curiositat entre els joves, malgrat la seva poca constància, i també es va tractar consistentment el fet de que treballem amb un públic molt interessat en la música, l’esport i la tecnologia, i molt basat en les relacions socials i d’amistat. També es va apuntar a la seva capacitat de no ser sempre fidels a la veritat o intentar buscar excuses una mica sospitoses.
Tenint en compte les idees, conceptes i deabats posats damunt de la taula en els tres exercicis anteriors, els participants de cada grup van fer un brainwriting ràpid de recursos educatius que podrien permetre treballar la tecnologia i la intel·ligència artificial a l’aula. D’entre totes les propostes, el primer grup va mostrar preferència per generar un recurs en xarxa que promogués el joc individual per treballar temes d’ecologia i/o música. Varen plantejar la possibilitat de vincular aquest recurs amb robots o amb realitat virtual, i varen mostrar l’interès de fer-lo lúdic i a poder ser multi-plataforma. El segon grup va proposar un recurs en línia amb la intenció de promoure la col·laboració alhora de solucionar un repte o un problema actual. Finalment, el tercer grup va proposar treballar en un recurs transversal que inclogués la paciència com una capacitat a aprendre més.
Una selecció de les obres presentades es publicarà al web de L’altra ràdio i al bloc de 
Posteriorment al concurs, amb les obres guanyadores el web La Mandarina de Newton farà diverses propostes de co-creació obertes a tots els internautes. Durant el mes de juny, cada setmana es proposarà la co-creació d’una nova història a partir de la primera frase dels tres relats guanyadors (un per cada categoria) i del relat especial escrit per en Jordi de Manuel. La iniciativa anomenada “Continuarà…” proposarà als participants continuar la història encetada a partir d’aquesta primera frase afegint-ne de noves. Aquesta co-creació és durà a terme de forma paral·lela al bloc de Co-Creating Cultures, al Facebook de Co-Creating Cultures i al Twitter @cocreatingcult. No us la perdeu!
Dimecres passat vàrem començar la segona sessió del taller “Escoltant la Terra” dins del projecte 
L’Observatori té un registre de dades (temperatura, precipitacions, humitat, etc.) molt homogeni i estable, la qual cosa és de gran rellevància per a l’estudi del clima. Finalment, vàrem accedir a la biblioteca, especialitzada en ciències de la Terra, un indret acollidor que al llarg d’un segle ha acumulat més d’un quilòmetre lineal de publicacions. Un fons documental centenari que és fonamental per l’estudi de la història de les ciències; on hi ha els llibres tècnics de la biblioteca de Narcís Monturiol.
Poc a poc, van sorgir les primeres idees: vegetació, instal·lacions de l’Observatori, vídeos, estudiants, investigadors, professors, una plataforma wiki, un canal, estacions meteorològiques, etc. i es va començar a modelar la seva forma del recurs. Podria ser una plataforma wiki per treballar el clima local combinant la presa de dades amb l’observació de la vegetació. Els alumnes intentarien trobar respostes als interrogants plantejats en un qüestionari i els resultats es publicarien a la plataforma amb vídeos curts de fàcil creació (Moviemaker). La idea és que sigui una pràctica independent, i interessant en sí mateixa, però que es podria complementar amb una visita a l’Observatori de l’Ebre; la qual cosa permetria donar valor afegit al recurs: comparar i discutir les dades amb investigadors professionals. La plataforma també permetrà comparar les dades de diferents localitats que aportin els diferents centres educatius i, si es fa amb continuïtat, establir registres temporals.
En aquest punt, la proposta va ser contrastada amb els “futurs usuaris” que van apuntar la necessitat que el recurs sigui pautat (fitxes), que es pugui fer a l’aula i sigui cooperatiu. Finalment, es va afinar la proposta amb el suggeriment d’introduir una pàgina wiki per a professors i investigadors on es vagin responent les preguntes, d’incorporar un protocol per a elaborar un pluviòmetre, si el centre educatiu no en té, i la possiblitat que la comparació de dades pugui establir-se també entre països.
Es va comentar que és imprescindible la coordinació entre l’Observatori de l’Ebre i la 