Creativitat

Del Renaixement la creativitat ens arriba com recerca i construcció d’un univers que correspongui responen a les facultats humanes. Proporcionant una primera emancipació del pensament humanista, finalment en front tuteles teològiques que arribaven marcant els darrers 1200 anys, el caràcter renaixentista pretenia donar respostes a cada una de les facetes humanes. Amb aquet propòsit, en només 200 anys de reinterpretacions, la natura humana i els seus sentits es preuen com a mesura per la descripció i definició de realitat.

La càmera fotogràfica, 300 anys després de l’episodi renaixentista, com a primera incorporació d’Intel·ligència Artificial ens arriba proporcionant una nova llibertat a la mirada moderna que emergeix. Aquesta vegada deslliurada de la premissa renaixentista, que essent cànon dilatà la seva representativitat, durant segles, amb progressives mostres d’imitació de la natura.

Dos escenes que ens permeten cenyir, amb més precisió, una nova acotació que avui precisa el terme creativitat. Amb una actualització del terme que integra i no exclou de cap manera, les seves anteriors descripcions.

Finalment, la càmera fotogràfica és un antecedent que ens permet constatar com, progressivament, la relació entre l’ésser humà i la realitat ha quedat definitivament intervinguda per la màquina. Primerament, la càmera va permetre concentrar la recerca artística en la construcció de la individualitat moderna, ja lliure el subjecte de l’objecte a representar. Iniciant-se així un relat que ha persistit entre nosaltres, durant els darrers cent anys, i que ha permès completar des del inconscient, la raó o la emotivitat, una caracterització suficientment complexa i complerta de l’individu modern. La segona arribada de la màquina, com intèrpret de la realitat, ens situa en l’actualitat més immediata. I crec s’aprecia capaç d’obrir un nou episodi, on la representativitat s’articula entorn la visualització d’estructures i dissenys associatius.

Veiem, en cada un dels episodis descrits subratllo l’exercici de l’art com font de coneixement i recerca, d’aprensió de la realitat, de com-prensió. Finalment com una forma d’in-vocació de metallenguatge per l’emergir i visualització de realitat. Estarem per tant parlant, per l’etapa renaixentista, d’un descobriment i reconeixement d’una codificació capaç d’oferir respostes, com hem comentat, des de cada una de les facetes de l’ésser humà. Dins l’episodi modern trobarem una pràctica que busca aprofundir la divergència entre objecte i subjecte. Mesura per la descripció d’una individualitat que des del temperament modern necessita de grans lideratges, per cimes ideològiques.

La Intel·ligència Artificial proposa avui un nou repte. Una nova proposta de recerca. Estarem per tant abandonant la contemporaneïtat, i crec oportú participar en l’examen d’una nova descripció del valor que amaga el terme creativitat. Unint així facetes de la seva activitat, que corresponguin amb noves respostes a la conjuntura del moment.

Diferents investigacions en l’àmbit de la robòtica o la Intel·ligència Artificial mostren interessants aportacions, des de la complexitat de la màquina, per la simulació de formes i resultats estètics, que pretenen esdevenir artístics. Precisament, són aquestes mostres de Intel·ligència Artificial allò que es permet assenyalar que no es troba la creativitat en la destresa, ni en l’èxit en reproduccions de projectes, o en la consecució de propòsits predeterminats. De la mateixa manera que l’art no esdevé com fet estètic, la creativitat es valora com a reconeixement posterior a l’acció. Una vegada sorgida, com de manera fortuïta, i a partir d’una validació conscient que sembla acceptar, com davant un fet que d’alguna manera és aprovat per ser reconegut.

Per acabar amb aquesta breu nota, concreto que la divergència màxima que desvetllem, entre l’activitat creativa i els exercicis artificials, penso s’ubica en la dificultat de la màquina, per enfrontar-se amb la disjuntiva del ser i el no-ser de la realitat. Per la seva part la màquina, excomunicada de la realitat, es debat front l’estar i no-estar de la realitat. Però a la seva estranyesa amb allò real li falta la percepció d’allò absent, d’allò de la realitat que ens ha mancat, que encara no succeeix però com part d’allò inexistent d’alguna manera esdevé de la realitat. És a dir, la màquina no disposa de la suposició, del condicional, de l’ensonyament que permet a l’ésser humà reconèixer, en allò emergit com acció, el valor d’alguna caso imprevista però que és validada com creativitat. Direm per tant, davant la Intel·ligència Artificial, que la creativitat és un reconeixement, una discriminació. I de nou això ens permetem reprendre la càmera fotogràfica. Ja que el fotògraf, com l’artista o l’investigador, saben que el valor està en la selecció de la resposta. De entre totes les intencions reals o d’entre totes les fotografies, el valor està en la selecció. D’entre tots els gests aleatoris l’artista sap que el valor està en la selecció. Per tant, davant la Intel·ligència Artificial advertim com el valor està en la selecció de resultats, dades i reculls de registres, que d’altre manera esdevenen, ininterrompudament, desinformació.

Jordi Güell
http://www.jordiguell.com
http://twitter.com/jordiguell

——————————————–
Credits of photographies:
http://www.flickr.com/photos/smithsonian/with/2550542237/

Share

Envia un comentari

 

 

Podeu fer servir aquestes etiquetes HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

*

Formació

Publicacions

Dossier de premsa

Grups de treball

 

@CoCreatingCult Tweets

Follow @CoCreatingCult on twitter.