La virtualització del comissari en les exposicions participatives

En un post recent, descrivíem l’escala que va des de l’obertura dels processos expositius fins a la seva co-creació. En aquest procés, el paper central del “curator” o comissari segueix vigent però, al mateix temps, canvia. Prenguem com a exemple un procés expositiu que qualificàvem de participatiu, el de l’exposició sobre el viatge MediaMatic Travel que es va celebrar a Mediamatic Amsterdam farà cosa d’un parell d’anys. Pot servir com a recurs per comparar-lo amb el procés de creació d’una exposició tradicional, si és que queda alguna.

El comissari dóna sentit a una selecció d’artistes i obres en raó del missatge que vol articular al voltant d’un tema que pot haver-li estat suggerit o que ell o ella mateixos aporten. El procés no sempre és tancat o unidireccional. Ni tan sols unipersonal. Hi ha el comissariat col.lectiu. També alguns processos de comissariat responen més a l’encàrrec a artistes que la simple selecció d’obra ja realitzada per part.

En els processos participatius, com l’exposició de Mediamatic Travel, el comissari canvia la seva relació amb la presa de decisió tant en la seva responsabilitat com en el moment en què es pren la decisió. En Mediamatic Travel, per exemple, a través de mecanismes de votació, el comissari es retira a un segon pla. En altres casos, els temes pot ser que els acabi decidint a partir dels suggeriments del públic. El mateix comissari pot rebre objectes artístics en resposta a una invitació per part seva, i finalment, reservar el seu paper a la selecció final.

Què va passar en el cas de Mediamatic? El curator no va intervenir de manera tan directa perquè la seva principal aportació va ser el disseny d’un procés automatitzat de selecció d’artistes.

Cal preguntar quines són les noves capacitats que poden necessitar els comissaris que es vulguin aventurar per aquestes noves formes d’articulació expositiva.

  • Plataformes. El paper del comissari inclou ara la capacitat de dissenyar plataformes que donin suport a processos d’invitació a artistes i públic, facilitat per aportar material propi dels artistes o material descriptiu del seus projectes. També ha de possibilitar processos de selecció emergent. Aquests processos han de ser capaços de respondre a les valoracions dels participants en el projecte expositiu. Una forma popular d’implementar aquest tipus de processos és mitjançant plataformes de votació.
  • Dilemes de la votació. Qualsevol sistema obert està exposat a dificultats davant diverses conductes que poden resultar perjudicials. Per exemple, la usurpació d’identitat. També, la “conjura” entre diversos votants per perjudicar o afavorir un o altre candidat, en aquest cas, artistes. Aquesta és una problemàtica que es pot observar en diversos sistemes oberts de votació com “Menéame”. Les mecàniques perverses són difícils de contrarestar encara que els mecanismes de reputació ajudin. En el cas de Mediamatic la durada del procés pot haver servit per compensar mecanismes emergents negatius. També el fet que la votació tingués temps de realitzar-se després d’haver-hi hagut interacció amb els propis artistes, diàleg i temps de consideració.
  • Redisseny. La votació no és l’únic moment en què el comissari pot estar observant el que succeeix en el procés que culminarà en l’exposició. El seguiment del procés de diàleg, l’observació de les tendències emergents, permeten reconsiderar alguns aspectes del disseny original. I redissenyar els components del resultat final.
  • Transparència. Obrir el procés comporta certa exigència de comunicació respecte a les decisions que es van prenent. No només comentar què es decideix sinó per què. Això té a veure amb la necessitat de justificar i legimitar la petició de participació al públic. Per tant, hi ha certa necessitat de variar els esquemes de comunicació amb el públic, abans, de l’exposició. Ja no estem en el acostumat marc de referència del màrqueting que caldeja l’interès del públic abans de l’exposició. Gairebé es pot dir que no hi ha “abans”.
  • La investigació sobre el procés. El fet que bona part de les plataformes permetin seguir la traça de les interaccions que es donen en termes de votació, discussió, o suggeriments aporta un material explícit que pot estructurar-se per l’anàlisi. Hauria de poder aprofitar-se per part del propi comissari i de la institució que articula l’exposició com una excel lent oportunitat d’investigació i aprenentatge sobre el propi procés participatiu, sobre les expectatives i motivacions del públic i la seva relació amb la institució.

En resum, el comissariat ha de ser capaç de portar endavant un nou tipus de procés de disseny de l’exposició més proper al disseny obert de processos que el disseny tancat tradicional. Això hauria de donar-nos pistes respecte a quins nous tipus de formació per a la pràctica del comissariat caldria promoure. Segurament, una major familiarització amb els processos emergents i complexos i amb els processos de disseny obert centrat en els usuaris seria útil i s’hauria d’afegir a la caixa d’eines dels nous comissaris.

Share

Envia un comentari

 

 

Podeu fer servir aquestes etiquetes HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

*

Formació

Publicacions

Dossier de premsa

Grups de treball

 

@CoCreatingCult Tweets

Follow @CoCreatingCult on twitter.