P.U.P.E. (1)

Aquest és el primer d’una sèrie d’articles dedicats al públic, l’usuari, el participant, l’espectador… (a partir d’ara P.U.P.E.). Com que es tracta d’un tema amb molts matisos i “raconets foscos” he considerat oportú dedicar-li més d’un article. Avui volem bàsicament fer algunes consideracions amb les que afrontem aquest tema, clau, de la participació cultural.

Començarem lluny recordant Walter Benjamin –sempre és interessant tenir una actitud renaixentista amb els clàssics. I és que no podem oblidar mai el fet que ja fa 75 anys que s’està evidenciant el canvi d’ubicació de l’objecte cultural i dels seus destinataris. Des de que l’art va entrar a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, la seva aura, l’hic et nunc, van quedar devaluats en pro de la seva accessibilitat i projecció ciutadana. L’obra d’art per primer cop “va a l’encontre del seu receptor, ja sigui en forma de fotografia o de disc. La catedral abandona la seva ubicació per ser acollida a l’estudi d’un amant de l’art; la peça coral que ha estat interpretada en un auditori o a l’aire lliure pot ser escoltada en una habitació”.

També voldria començar aquest recorregut pel planeta del p.u.p.e. subratllant el que aparentment semblaria una obvietat però que, sovint, se’ns passa per alt. Tal com explica Víctor Molina a un magnífic i sorprenent article que obre Querido público “existe un lazo estrecho entre el cuerpo íntimo y el hombre social”. Amb aquest misteriós comentari se’ns vol fer notar la tendència (tant pròpia de les ciències socials) a donar un caràcter impersonal quan es parla del P.UP.E., com si fos un ens autònom i extern, quan en realitat cal prendre consciència de que el p.u.p.e som nosaltres mateixos!

Així doncs, amb aquestes dues premisses i capgirant les perspectives, podrem fer una aproximació molt més acurada i fidel del paradigma interactiu.

En un primer moment de contacte amb l’univers participatiu, quan se’m plantejava les funcions del centre cultural com a interconnectador, facilitador, creador, co-dissenyador o plataforma (qualitats definides a partir de la tipologia de Nina Simon i descrites pel Ramon als primers Tallers 2.0.), vaig pensar que el complement d’aquests subjectes era “producte cultural”, però més endavant he entès que el complement ha de ser “usuari”: centres culturals com a interconnectadors d’usuaris, facilitadors pels usuaris, creador d’usuaris, co-dissenyador amb els usuaris, plataforma pel usuaris, etc. el que s’entén en el món de les tendències anglòfiles com a user centered projects. Així doncs, la millor manera de vincular el p.u.p.e. a un projecte cultural (social, ciutadà, etc.) és fer que aquest sigui el seu projecte, anant molt més enllà de donar veu i vot donant-li donar-li les claus de casa per a que vagi al seu aire.

Per aconseguir transmetre aquest missatge és molt recomanable portar-ho al terreny personal. Cal ser molt conscients de que el nostre p.u.p.e. sol ser l’argument tant per justificar l’èxit com el fracàs de pràcticament tot. És per això que considerem l’honestedat una tasca bàsica per a garantir el bon funcionament del nostre projecte. Amb aquesta sèrie d’articles proposem fer un gir de 360º al voltant del p.u.p.e. I és que la modernitat (tal vegada la mercantilització de la societat) no concep cap activitat pública o proposta ciutadana sense la complicitat del seu p.u.p.e. particular. Tanmateix, també cal ser cauts amb aquesta complicitat i no perdre el nord ni generalitzant, ni renunciant a tot per aquest èxit ambicionat.

I si, al mateix temps, tenim present que no hi ha res que agradi “a tothom” ens acostarem molt més a la realitat que ens envolta o que envolta al nostre projecte i de la que nosaltres mateixos en formem part.

És imprescindible, doncs, tenir molt clar qui és el nostre destinatari, com és, què vol, com actua, què li podem donar, etc. Totes aquelles preguntes que tan bé contesten els estudis de mercat, però portades al nostre terreny. Determinar a qui ens dirigim i com és el nostre p.u.p.e. per a que totes les parts se sentin part del mateix projecte. Definir quin o quins seran els destinataris o grups de destinataris en els que centrarem els nostres esforços comunicatius ens ajudarà a optimitzar recursos per adequar els mitjans, l’estil, el missatge, etc.

Les ciències socials no han escatimat esforços ni estudis per a classificar els grups humans. Hi ha infinites tipologies i variables: nivell d’estudis, geogràfica, d’edat i cicle vital, econòmica, etc. Per descomptat, també n’hi ha específiques pels estudis sobre el consum cultural: nivell d’instrucció, freqüentació, geogràfica, cicle vital, benefici creat, expectatives de gaudi: emotiu, intel·lectual, d’aprenentatge, d’evasió, divertiment, reafirmació del grup social, militància cultural. També s’ha intentat definir aquests grups de consumidors segons factors externs (demogràfics, econòmics, tecnològics, políticco-legal, de l’entorn cultural), interns (culturals, socials, personals o  psicològics lligats a l’autoestima, a l’acceptació social, l’autorealització, etc.).

Totes aquestes tipologies s’han posat al servei del màrqueting emocional i del cultural amb finalitats mercantilistes, però a banda de qualsevol consideració (o prejudici) ètica o moral, no es pot negar la utilitat d’aquestes metodologies a l’hora d’acorar el nostre missatge (i contingut!). En la mateixa línia també trobem estudis interessants com el que adapta el model microanalític de comportament de compra EKB a l’experiència en viu i que dibuixa una fórmula interessant per tenir en compte: “totes aquelles sensacions que té l’espectador mentre està experimentant l’espectacle, sumades a totes  les que tenen a veure amb el tracte rebut pel personal i les facilitats de l’espai d’exhibició, conformen, de fet, el producte cultural en sí” i determinen el grau de satisfacció del públic.

Tanmateix, i al mateix temps, una altra clau per a entendre aquest (novament: “nou”?) paradigma ens la va resumir perfectament el Ricardo Antón en una entrevista recent que li vàrem fer des de ACCCc. Ens comentava, parlant de l’usuari participatiu, que pràcticament no cal anar a buscar-lo ja que solen emergir sols ja que solen ser pro-actius. També subratllava que la feina del gestor cultural (dinamitzador, programador, etc.) s’havia de centrar més en trobar la manera de contagiar a aquelles persones a les qui costa més deixar-se anar, que no reconeixen el seu valor i capacitat d’aportar.

En la línia de la Dolors Reig, caldria apostar per a que sigui el ciutadà el que alimenti els projectes, però també és imprescindible saber qui és el nostre “ciutadà”.

Seguim…

Flora Bacquelaine, 11 d’abril del 2011

——

Bibliografia consultada:

Benjamin, Walter (1936). L’obra d’art a la època de la seva reproductibilitat tècnica. Tres estudis de sociologia de l’art. 1ª ed. Barcelona: Edicions 62/Diputació de Barcelona, 1983 (Col. Clàssics del pensament modern; nº9).

Sellas, Jordi i Colomer, Jaume (2009). Màrqueting de les arts escèniques. Creació i desenvolupament de públics. 1ª ed. Barcelona: Quaderns Gescènic.

Duarte, Ignasi i Bernat, Roger (eds.) (2009). Querido público. El espectador ante la participación: jugadores, usuarios, prosumers y fans. 1ª ed. Murcia: Centro Parraga, CENDEAC y Eléctrica Produccions.

Share

Envia un comentari

 

 

Podeu fer servir aquestes etiquetes HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

*

Formació

Publicacions

Dossier de premsa

Grups de treball

 

@CoCreatingCult Tweets

Follow @CoCreatingCult on twitter.