La ciència com un projecte de disseny crític i participatiu

Tant el disseny crític com l’especulatiu són aproximacions poderoses per enfrontar-se a problemes complexos, per imaginar possibilitats i implicacions. Ens ho va recordar Roger Ibars en la sessió que realitzem amb ell i amb Lisa Ma sobre Disseny Crític i Especulatiu “a l’Espai de La Mandarina de Newton, desembre passat:

  • l’objectiu del disseny crític seria crear un “disseny sense final feliç” com diria el seu mestre Anthony Dunne del Royal College of Art Això és, un disseny que genera frec, fricció, dilemes, debat i preguntes. Els treballs d’Anthony Dunne i Fiona Raby sobre objectes aparentment inútils apareixen en totes les antologies de disseny. Ells van ser els que van crear el concepte de “Design Noir” per mostrar aquest aspecte del disseny en contraposició amb l’escola purament utilitària, funcional i comercial.
  • l’objectiu del disseny especulatiu és el de generar noves visions i noves formes d’enfrontar-se amb allò desconegut i ambigu, com va remarcar Lisa Ma en la mateixa sessió. Bruce Sterling es refereix sovint a la dissenyadora Anab Jain i el seu “Design for the New Normal” en aquesta direcció.

En ambdós casos, aquestes aproximacions de disseny configuren propostes obertes. Estan especialment dirigides a enfrontar-se amb les ambigüitats, temors i incerteses que genera la pròpia evolució de la ciència i la tecnologia. També ajuden a alliberar la imaginació per establir el marc de discussió al respecte. Els qui s’aproximen a aquestes propostes s’ubicaran en un lloc situat més enllà dels interessos creats tant els  empresarials com els de la “casta” tecnològica i científica al voltant de la ciència, la tecnologia, dels seus processos i productes.

Això els fa especialment adequats per a la nostra manera d’aproximar-nos a l’enorme camp que ha vingut a anomenar-se “comunicació de la ciència” o “divulgació de la ciència”, una etiqueta que ens sembla limitant i molt esbiaixada. En efecte, com diverses línies d’investigació i anàlisi han posat de relleu, els programes de “divulgació o comunicació de la ciència” tenen tendència a reforçar els interessos de la pròpia classe científica i el complex tecnològic i empresarial que l’envolta. Només cal que recordem com una i altra vegada es presenta als científics com herois individuals i desinteressats per remarcar un dels clixés més habituals. Caure en una visió hipercrítica tampoc ajuda. Per tant, trobar mètodes que permetin explorar i compartir l’ambigüitat ens sembla molt important.

El nostre punt de vista és el de crear una aproximació a la ciència el més emergent possible i el menys mediatitzada per grups de pressió, empresarials o professionals, possible. No per altra cosa, vam iniciar la nostra pròpia investigació fa ja temps pel camí de la hibridació i el disseny participatiu i emergent: per intentar trobar formes de que sigui la ciutadania la que dissenyi els seus propis camins d’acostament a la ciència.

Dins d’aquesta línia hi ha moments en què el debat pot motivar a partir de la interacció amb “objectes dilemátics”, com els que es creen amb l’actitud de disseny crític i especulatiu.

Suposem que ens conviden a l’exposició de Zoe Papadopoulou a qui ens va referir Lisa Ma “Nuclear Dialogues”. Ens acostarem a una taula on es pot veure un peculiar servei de te. Les pastetes principals són “Yellow Cakes”, nom pel qual es coneix una ganga de l’urani. El servei de te es complementa amb el soroll de la lectura d’un comptador Geiger. Convida a reflexionar sobre la contaminació radicativa del nostra pròpia menjar.

Mengem o no mengem el “yellow cake” que ens ofereixen? La resposta no és tan senzilla i l’exposició, com a “objecte dilemàtic” ha generat el que buscava: l’articulació d’un debat intens entre els visitants.

Els projectes de disseny crític i especulatiu ens semblen especialment adequats no tant per “comunicar” la ciència sinó per generar debat ciutadà i, al mateix temps, aprenentatge al seu voltant.

Per tant, creiem que és possible enfocar projectes d’aproximació ciutadana i crítica a la ciència partint del llarg recorregut del disseny crític i especulatiu. Aquesta és una línia que estem treballant i que creiem que pot donar fruits interessants.

No obstant això … encara ens falta un pas

De què serviria una aproximació de disseny crític si tan sols creéssim “objectes dilemátics”? Si el públic quedés “exposat” al resultat del treball dels dissenyadors crítics … Quin seria l’efecte d’estructuració del debat? Potser es quedaria en l’impacte d’algunes aproximacions de “ArtScience” molt espectaculars en la seva presentació però amb poc recorregut quant a capacitat d’aprenentatge i mobilització. Que els projectes de comunicació de la ciència més avançats han d’anar una mica més enllà potser ho indiquen coses com el recent gir de la Science Gallery de Dublín. El seu director, Michael John Gorman, en l’última edició d’ECSITE, on es reuneixen els centres de ciència més importants va presentar una ponència centrada en  ”Speculative Design” per mostrar cap a on podria enfocar-se la seva institució que fins ara havia fet bandera del ArtScience, la col·laboració entre ciència i art.

A nosaltres no ens interessa aquest gir com a estratègia institucional sinó com pel seu possible impacte. Creiem que cal donar uns quants passos més enllà. Caldria desplaçar la implicació ciutadana des del resultat d’un procés de disseny crític cap al seu propi procés. Ja ho estem fent amb el nostre projecte sobre Contaminació Interna. Estem barrejant els mètodes de disseny participatiu amb els de disseny crític. És una de les línies de recerca que estem obrint aquest any.

Anirem comentant com anem trobat noves possibilitats. De moment, tan sols remarcar que val la pena explorar aquesta línia i les seves connexions amb altres cultures de pràctiques crítiques que freguen amb el disseny. Tan sols un apunt d’un conegut crític cultural sobre com es poden trobar punts de trobada i hibridació entre el disseny crític i altres cultures com la dels hackers i els “critical makers” de Matt Ratto.

Així que en algun moment la tecnologia ha de formar part de la conversa crítica. I aquí és on la cultura dels hackspaces, la cultura hacker, alguna part de la cultura maker, resulten tan increïblement útils. Consiteixen a equipar les persones amb un coneixement bàsic de com funciona en realitat el nostre món. Però cal afegir a això la qüestió de com podria funcionar millor. I fer-ho com una totalitat, no només com “Vull una andròmina millor.” Quin ha de ser aquest sistema millor? Aquesta és tota la qüestió del disseny crític. La qüestió central per a mi ara està a l’avantguarda del disseny “.

McKenzie Wark

I aquesta és la línia de treball on volem situar-nos en els nostres propers projectes amb l’afegit que creiem que l’aportació principal està a participar en el procés i en el debat, no només en un o l’altre.

Share

Envia un comentari

 

 

Podeu fer servir aquestes etiquetes HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

*

Formació

Publicacions

Dossier de premsa

Grups de treball

 

@CoCreatingCult Tweets

Follow @CoCreatingCult on twitter.