Ciutadans i científics co-investigant: oportunitats i problemes

Aquest nou segle ens ha portat el prefixe co. Han aparegut espais de co-working, per treballar plegats, iniciatives de co-creació per crear productes amb els usuaris o co-propietaris que comparteixen la propietat i l’us d’un objecte quan no el necessiten. La filosofia 2.0 ha popularitzat el crowdsourcing, iniciatives d’esforç voluntari col·lectiu per resoldre problemes plegats.

Això també ha arribat al món de la recerca. El 1999, el projecte SETI@home animava a grups de voluntaris a contribuir en la cerca de senyals de vida extraterrestre compartint el temps de càlcul dels seus ordinadors personals en xarxa. El 2002, els enginyers de la Universitat de Califòrnia creaven la Berkeley Open Infrastructure for Network Computing (BOINC), un programari que permetia a qualsevol investigador fer recerca utilitzant els recursos de computació distribuïda dels ciutadans.

Així van néixer projectes com Rosetta@home. El bioquímic David Baker, el  seu fundador, amb d’altres companys, van adaptar BOINC per resoldre el difícil repte d’entendre com es pleguen les proteïnes. Milers de voluntaris veien a la pantalla dels seus ordinadors com avançaven els càlculs per corbar una cadena lineal d’aminoàcids en una estructura tridimensional que minimitzés les tensions. Però les persones tenim habilitats espacials superiors a les dels ordinadors. Aviat, els voluntaris van començar a escriure als científics proposant, ells mateixos, solucions millors a les calculades. Això va inspirar a Baker, amb l’ajuda de programadors, a desenvolupar Foldit, un joc on els voluntaris competien i aconseguien punts col·laborant en dissenyar estratègies per plegar proteïnes. Foldit continua sent tot un èxit. No només ha donat lloc a publicacions. Hi ha voluntaris, com l’Scott Zaccanelli, que han començat a dissenyar proteïnes noves. Algunes d’elles han acabat sent sintetitzades al laboratori.

Michael Kearns, informàtic de la Universitat de Pennsilvània a Filadèlfia, creu que hem entrat en una nova era en la qual persones y ordinadors treballaran plegats per resoldre els grans reptes.

Apropar la ciència al públic, a través de compartir el procés de recerca

La ciència és una forma de descriure el món en què vivim. Ens ajuda a satisfer tant la nostra curiositat per l’entorn, com les nostres necessitats bàsiques. Malauradament, la procedència dels fons necessaris per investigar, la importància de les carreres científiques i l’esbiaixat paper que estan jugant moltes editorials científiques i algunes empreses fa, que molts cops, la ciència, aquest coneixement racional, sistemàtic i metòdic que ens ajuda a entendre i modificar l’entorn, no sigui pública i no arribi als ciutadans.

Hi ha molts científics escèptics que creuen que utilitzant estratègies com la computació distribuïda perden el control sobre la seva recerca i disminueixen la seva pròpia rellevància. Penso, però, que tota acció que obri la ciència i refermi un vincle més estret entre les persones i el saber és positiva. Iniciatives com aquestes de co-investigació, apropen de manera clara i directa el coneixement més punter a tots aquells qui vulguin acostar-s’hi. A més, posen en rellevància el saber col·lectiu i el valor de la contribució individual. És ciència de tots per a tots. Co-recerca. Co-investigació. Tot i així, crec que encara falten detalls per acabar de tenir un bon model de treball conjunt.

Els models econòmics del processos col·laboratius són tot un àmbit de recerca científica. La Premi Nobel d’Economia Elinor Ostrom ha treballat sobre les formes de autoorganització equilibrada que mantenen un recurs comú, per exemple: http://www.sciencemag.org/content/284/5412/278.full. També es poden trobar referències a aquests temes en teoria de jocs o xarxes complexes.

Les dificultats que s’amaguen darrera del treball col·lectiu

És fàcil estar a favor de l’avenç col·lectiu, de la suma d’esforços i de la compartició de recursos distribuïts. On apareixen els problemes? Avui, gairebé dos milions de persones d’arreu del món participen en algun tipus de recerca distribuïda. Els motiva pertànyer a una xarxa que fa avançar la ciència. Michael Kearns, informàtic de la Universitat de Pennsilvània remarca, però, que pot arribar el dia en què aquestes contribucions ja no siguin una novetat i no resultin atractives. Zoran Popovic, informàtic darrera de Foldit, per exemple pensa que si el public ha de continuar contribuint en el plegat de les proteïnes, ha d’oferir-los entorns emocionants que els retornin entreteniment. Per tant, també pot succeir tot el contrari, que tothom estigui co-investigant en un projecte o un altre i no quedi més temps per noves iniciatives. Si fos així, el sistema es saturaria.

El problema de la quantitat de participació no és l’únic. L’equilibri entre el retorn per l’esforç individual i el benefici de grup és també un punt on ensopeguen molts projectes co-. En tot procés col·laboratiu necessitem definir molt bé que ofereixen i què guanyen les dues parts, en aquest cas voluntaris i científics. El voluntari Scott Zaccanelli, ja se sent prou remunerat només contribuint a la solució de grans problemes com la SIDA o el càncer. En front aquestes motivacions, Michael Kearns planteja la necessitat, en un futur proper, de començar a remunerar els voluntaris. Per a mi, però, el més preocupant és que la feina de molts individus porti un únic nom propi, que els beneficis econòmics de moltes nits sense dormir de molts entusiastes s’acumulin en una sola butxaca o que la filiació acadèmica serveixi per crear barreres entre científics oficials i voluntaris. Trebor Scholz, de The New School a Nova York, porta temps estudiant les perverses relacions entre internet, els jocs, el treball i l’explotació. Podria la ciència caure en els abusos del crowdsourcing com ha passat en altres entorns?

La co-investigació científica es un engrescador camí a recórrer d’ara en endavant. Ara bé, si volem que ciutadans i científics co-creïn la ciència del s.XXI ens haurem d’assegurar que algú està vetllant per el correcte equilibri entre esforç i retorn.

Trebor Scholz, professor de The New School a Nova York, a “The Internet as Factory and Playground” ha recopilat casos on la utilització del crowdsourcing frega amb la més pura explotació del treball no remunerat.

Share

Formació

Publicacions

Dossier de premsa

Grups de treball

 

@CoCreatingCult Tweets

Follow @CoCreatingCult on twitter.