Nou fragments de ciutat

Les propostes artístiques que podreu explorar ben aviat a l’exposició Science of the City son, com veureu, una invitació a observar els detalls més mínims de la nostra quotidianitat urbana des d’una perspectiva diferent i a plantejar-nos les nostres pròpies preguntes al voltant de la ciència.

Totes aquestes peces són la síntesi d’un procés de recerca que va començar amb l’anàlisi dels continguts dels 50 vídeos enviats durant dos mesos per participants de tot el món, en les categories de Descoberta, Pregunta i Experiment. A partir d’aquest treball vam crear una base de dades de temes d’interès científic a la ciutat que, entre altres aspectes, ens va permetre visualitzar les diferències que es donen entre la cultura popular i l’experta respecte als conceptes de ciència o ciutat.

 Aquesta exploració de camps semàntics i etimologies ha servit també de base per a la recerca dels artistes del grup IMARTE, un treball que ha revelat connexions sorprenents entre propostes dels ciutadans, principis científics i les pròpies propostes artístiques.

Us descrivim a continuació el conjunt de peces artístiques que composen l’exposició, juntament amb els vídeos que les van inspirar:

 

Un inici és blanc, Eugènia Agustí

La peça fa referència al full en blanc com a inici d’una obra i es planteja el que suposaria cobrir els terrats d’illes senceres amb figures geomètriques blanques perquè actuïn com atractores de la llum solar.

Inspirada en el vídeo “White-topped buildings, who loves the Sun?”, d’Anna Cabré

 

Llegendes urbanes, Montse Carreño i Raquel Muñoz

Confrontar la manera en com s’instauren les llegendes urbanes i les falses històries científiques ens porta a reflexionar sobre la nostra manera de percebre les imatges en relació amb el context en què s’insereixen.

Inspirada en el procés del concurs.

 

Fòssils urbans d’ahir i avui, Mercè Casanovas

Les construccions humanes contenen grans quantitats de fòssils que aquest treball vol mostrar a partir d’un fragment del terra de la ciutat de Barcelona on s’hi poden veure vestigis passats, però també presents, que seran descoberts anys més tard.

Inspirada en el vídeo pilot de la Mandarina de Newton “Fòssils urbans”

 

Passatge urbà, Borja Leonardo Fermoselle i Sergi Selvas

La meta-ciutat del segle XXI és un paradigma de la societat actual, una mirada polièdrica creada a partir d’un conjunt d’imatges que mostren la naturalesa d’un sistema regeneratiu basat en la fragmentació.

Inspirat en el conjunt de vídeos enviats

 

Text Local Alignement, Aleix Molet i Eloi Puig

De manera anàloga a com es comparen les seqüències d’ADN per extreure’n relacions funcionals entre gens, s’han alineat les transcripcions de dos vídeos que relacionen ciència i ciutat.

Aquesta proposta treballa explorant les transcripcions dels vídeos: “City Sounds- A New Source of Energy?” d’Emily DeHority  i “¿Por qué cambia el planeta Tierra?” de Universidad de los Niños

 

Xanthoria parietina, dispersant-se, Cristina Pastó

Els líquens són resultat de la simbiosi d’una alga i un fong que s’utilitzen com a bioindicadors del nivell de contaminació de l’aire a les ciutats. Dues espècies tornen ara de l’espai totalment inalterades per la seva exposició al buit.

Inspirat en els diferents vídeos que parlen de medi ambient

 

Lluna plena i missatge en una ampolla, Anja Steidinger

Composició creada a partir de dos fotogrames extrets d’un mateix vídeo i ampliats per mil. La nova creació s’ha generat cercant patrons entre les imatges digitals d’una lluna plena i una ampolla.

Inspirada en el vídeo “Les figures dans le marbre”, de Scienceadacemie

 

Ones, Alicia Vela

Petits punts projectats representen ones d’informació generades per un vídeo, una ficció que dibuixa un ressò de sí mateixa com si es tractés de partícules quàntiques a partir d’una espectadora que interactua amb la matèria física.

Inspirada en el vídeo “La sorprenent composició de l’àtom”, de Núria Jar

 

La malla infinita, Antònia Vilà

Transcripció videogràfica i temporal del cel nocturn a partir de l’enregistrament d’inscripcions gravades inspirades en cosmologies mitològiques distants. La malla es converteix en una metàfora de l’univers infinit en transformació

Inspirada en els vídeos “Les lumières dans la ville”, de Mrcopperstein  i “La Luna en Montjuïc”, de Ruben Permuy

 

Com podeu suposar, l’exposició no és, doncs, el final d’aquest procés cocreatiu. Els resultats obtinguts ens animen a pensar en noves edicions que ens permetin seguir endavant en la investigació de nous processos a l’entrecreuament entre disseny, participació, art, ciència, tecnologia i ciutat.

Share

A punt per redescobrir la ciutat

Imatge d'Ana Domínguez

Queden ja pocs dies per a l’inauguració de l’exposició Science of the City i ja tenim llesta la comunicació per als mitjans. Aqui podeu descarregar-vos la nota de premsa en la que es presenta la mostra com una invitació per a que la ciutadania redescobreixi els espais urbans des d’una nova perspectiva científica.

Nota premsa Science of the City:

Share

TalentLab: Entre màquines intel·ligents – sessió I

Dimecres passat dia 7 de març vàrem realitzar la primera sessió del taller “Entre màquines intel·ligents” a l’Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial (CSIC) dins del projecte TalentLab. La sessió tenia un programa intens de treball, que va començar amb una visita a les instal·lacions a càrrec d’en David Sierra. Les seves explicacions van servir per introduir les diferents línies de recerca que es duen a terme a l’institut; inclosa una demostració de gossos-robots futbolistes per a explicar com es treballa l’aprenentatge en les màquines.

Un cop a la sala de treball, els participants es varen distribuir en tres grups i vàrem començar la sessió pròpiament dita. En la fase d’inspiració, van sorgir idees comunes en el si de cada grup, tot i que amb enfocaments diferents. El primer grup va suggerir la idea de que “tot està connectat” i va plantejar una visió amable de la tecnologia que es basa en el pensament i en la realitat física (persones, natura) combinat amb l’ús de la xarxa i del “núvol”. L’entramat de connexions podria tallar-se si se’l sotmet a la pressió de les retallades. El segon grup va dibuixar uns “eixos” que es mourien entre el caos “informatiu” de la xarxa i l’ordre abstracte, d’una banda, i els límits entre la utopia (el pensament) i la realitat, de l’altra. Aquests eixos guien l’ús de les tecnologies que poden fer les persones en la vida diària, així com la presa de decisions. El tercer grup va posar de manifest el paper de les persones  en la “tria del futur” que volem, tenint en consideració el coneixement, les pròpies persones i les seves necessitats. Van situar la dicotomia entres dues realitats segons el paper que hi tingui la tecnologia: una que aposta per la autonomia, la responsabilitat i la sostenibilitat; i una altra que crea dependència, és insostenible i controladora.

Seguidament, els tres grups van procedir a imaginar els esdeveniments noticiables d’un 8 de març de 2025. Es va destacar la predominança del format digital i de les noves vies de comunicació, alhora que es va posar de manifest les mancances d‘infraestructura en temes de connectivitat dels centres educatius, i el problema del recursos energètics, així com la possibilitat de comptar amb automòbils de conducció autonòmica o la incorporació dels robots en la vida pràctica. També hi va haver coincidències a imaginar un retorn a la pesseta. Pel que fa al perfil dels usuaris es va comentar molt la idea de la curiositat entre els joves, malgrat la seva poca constància, i també es va tractar consistentment el fet de que treballem amb un públic molt interessat en la música, l’esport i la tecnologia, i molt basat en les relacions socials i d’amistat. També es va apuntar a la seva capacitat de no ser sempre fidels a la veritat o intentar buscar excuses una mica sospitoses.

Tenint en compte  les idees, conceptes i deabats posats damunt de la taula en els tres exercicis anteriors, els participants de cada grup van fer un brainwriting ràpid de recursos educatius que podrien permetre treballar la tecnologia i la intel·ligència artificial a l’aula. D’entre totes les propostes, el primer grup va mostrar preferència per generar un recurs en xarxa que promogués el joc individual per treballar temes d’ecologia i/o música. Varen plantejar la possibilitat de vincular aquest recurs amb robots o amb realitat virtual, i varen mostrar l’interès de fer-lo lúdic i a poder ser multi-plataforma. El segon grup va proposar un recurs en línia amb la intenció de promoure la col·laboració alhora de solucionar un repte o un problema actual. Finalment, el tercer grup va proposar treballar en un recurs transversal que inclogués la paciència com una capacitat a aprendre més.

Aquests dies anirem madurant les idees i a la propera sessió continuarem les dinàmiques de treball que ens ajudaran a concretar un únic recurs educatiu.

—————–
Laura Valls. Unitat de Cultura Científica Delegació del CSIC.
Irene Lapuente. La Mandarina de Newton S.L.

Share

TalentLab: Escoltant la Terra – sessió I

El passat dia 25 de gener vàrem començar el tercer taller de TalentLab, “Escoltant la Terra”, a l’Observatori de l’Ebre (CSIC-URL). A mesura que arribaven, els participants es van anar repartint en dos grups, tot procurant que fossin equilibrats. Vàrem presentar el taller i l’estructura de la sessió i, de seguida, ens vàrem posar a treballar.

Primer, en una sessió d’inspiració, es va fer una posada en comú per grups del context del canvi climàtic a partir d’imatges seleccionades i de les idees que els va suggerir a cada participant. El primer grup va emfasitzar la qüestió de les escales (global, local) a les que ens trobem davant del canvi climàtic i l’aigua. També la qüestió dels riscos associats amb el tema de l’aigua: és un recurs desitjable però també pot comportar situacions de perill o desastre.

El segon grup va suggerir la idea de “el camí” per posar de manifest el recorregut que caldria transcórrer des d’una situació en la que s’ubicarien els desastres (per causes naturals o antròpiques) fins a l’ideal d’una acció humana en harmonia amb l’entorn natural, a la qual s’arribaria passant pel filtre del pensament científic. Aquest plantejament va suscitar debat amb l’altre grup pel fet que aquest considerava que, en realitat, la natura (amb fenòmens naturals de gran magnitud inclosos) havia estat harmònica abans que hi actués la mà dels humans. Pensem que el camí proposat pel segon grup volia reflectir l’ideal d’una nova “racionalitat” o “pensament científic” que actuaria més d’acord amb el medi natural.

 

Seguidament, en l’escenari de futur els dos grups va coincidir a situar-se a nivell local. El primer grup va editar la portada del diari “La veu de Roquetes”, un dia 25 de gener de 2030, destacant la qüestió de l’aigua (les restriccions malmeten l’agricultura i el trasvassament Nord-Sud queda en desús) i l’energètica anunciant que el petroli ja no n’és la primera font. Va plasmar un canvi climàtic avançat, desgel del pol Nord, amb efectes político-comercials. Finalment, va situar l’esperança de vida als 100 anys. El segon grup va publicar la portada del diari “Lo Sud” destacant els moviments migratoris pels efectes canvi climàtic (cimera mundial d’urgència per una situació catastròfica, a Noruega arriben a -30 graus centígrads i s’ofereix el desert d’Andalusia per a la reubicació de la població noruega). També, la rellevància de la medicina genètica amb l’erradicació de la diabetis i el llançament d’un coet espacial reutilitzable.

Després es van establir els perfils dels usuaris hipotètics del recurs educatius i es van destacar aspectes relacionats amb la curiositat en general i l’interès per l’esport i la cultura. També un marcat interès per l’ús de les noves tecnologies de comunicació, especialment, l’ús del canal youtube. Aquest darrer aspecte va propiciar un petit debat sobre el potencial educatiu d’aquest mitjà en l’ensenyament de les ciències, sigui com a material útil per mostrar fenòmens científics difícils de visualitzar a l’aula, sigui per produir un recurs per aquest canal, sigui perquè els alumnes creïn vídeos amb experiències que després pengin a YouTube. És a dir, un mitjà a tenir en compte.

Resumint les idees sorgides en les activitats anteriors, els dos grups van plasmar “quadres” molt complets, que denoten la necessitat d’integració dels aspectes naturals i científics amb els econòmics i socials. El segon grup hi va incloure també les actituds.

A partir d’aquí cada grup va perfilar una idea de recurs educatiu. El primer grup va suggerir l’elaboració d’una plataforma (wiki, blog, videos, etc.) per a treballar els efectes locals del canvi climàtic amb informació científica integrada (física, biologia, química, etc.). El segon grup va suggerir la visita “in situ” dels llocs i realitats que es vulguin conèixer i la plasmació gràfica com a possible via d’integració del coneixement i l’aprenentatge, per exemple, a través d’il·lustracions, infografies, vídeos o altres.

Encara està tot per definir però sembla que hi hagués una certa convergència en la integració de coneixements, el centrar-se en realitats locals i la plasmació en mitjans gràfics. Veurem què passa en els propers dies i com evolucionen les propostes.

—————–

Laura Valls. Unitat de Cultura Científica Delegació del CSIC. Irene Lapuente. La Mandarina de Newton S.L.

Share

TalentLab: Experiments vius, sessió II

El passat dimecres dia 2 de novembre vàrem realitzar la segona sessió del taller “Experiments vius” vinculada al projecte TalentLab, de nou al CRAG (Centre de Recerca en Agrigenòmica, CSIC-IRTA-UAB). De seguida vàrem recuperar els grups de la sessió anterior (amb tres noves incorporacions i una absència) i ens vàrem posar a treballar. D’entrada, per a l’escalfament, els grups van reprendre la proposta que havien definit en la primera sessió i van fer noves aportacions a partir de les reflexions que els participants havien pogut fer-se entre les dues sessions.

A partir d’aquí, els grups van fer un prototipat 3D de cada una de les propostes. La idea és pensar amb les mans: utilitzar materials “low tech” per visualitzar els recursos i, d’aquesta manera, introduir millores al detectar aspectes que no s’han tingut en compte o que cal reforçar, eliminar, etc. El primer grup va proposar un recurs de treball cooperatiu sobre les bioenergies per acostar la recerca actual en la producció d’energies netes utilitzant organismes vius (microorganismes, plantes transgèniques, etc.). La idea és oferir una plataforma online de documentació i plantejar un debat informat a partir d’un treball previ. El segon grup va proposar el plantejament d’un repte –una emergència al planeta per combatre la fam- a partir del qual els alumnes haurien de fer un treball per a proposar solucions des de diferents perspectives (científiques, socials, relacions nord-sud, etc.) també a partir d’una plataforma online de treball. El tercer grup va proposar la creació d’una aventura gràfica sobre la petjada ecològica. L’objectiu és que els alumnes prenguin consciència que el consum energètic al planeta és insostenible i que l’acció individual en accions quotidianes és important.

En aquest punt, en el qual les propostes ja estaven força definides, es van realitzar diverses iteracions per tal de refinar-les. Cada grup va rebre dues persones d’un altre grup que els van plantejar dubtes i qüestions sobre el recurs educatiu, tot assumint el rol del personatge creat en la sessió anterior, és a dir, d’un hipotètic usuari final. Aquesta activitat es va repetir un parell de vegades canviant de grups i de personatges.

Posteriorment, els membres de cada grup es van tornar a reunir per discutir els comentaris i suggeriments que havien rebut dels usuaris i van acabar de perfilar el recurs en la seva versió final. Seguidament, i per tal de baixar la proposta a la realitat, van elaborar una matriu en la que exposaven els diferents aspectes d’una manera concreta i concisa: tema, destinatari, metodologia, requisits tècnics, possibles dificultats, viabilitat, pressupost, etc. Els grups van presentar la seva proposta tenint en compte aquests aspectes i seguidament es va procedir a la votació.

De la votació va resultar un empat entre la segona i la tercera proposta. Després va tenir lloc una discussió general de grup. Entre d’altres aspectes es va plantejar els aspectes positius de la primera proposta que es podien incorporar a les propostes més votades, o si aquestes podien d’alguna manera integrar-se en una única proposta.

Amb això, concloem la primera fase de treball. A partir d’aquí es tindrem en compte les tres propostes, els resultats de la votació, les propostes d’integració i s’estudiaran diferents opcions per a produir el recurs educatiu online final. En aquesta segona fase, l’equip de TalentLab seguirà comptant amb les aportacions dels participants!

—————–

Laura Valls. Unitat de Cultura Científica Delegació del CSIC.
Irene Lapuente. La Mandarina de Newton S.L.
Share

Primer taller de TalentLab: Experiments vius – I

Fa uns dies vàrem realitzar la primera sessió del taller “Experiments vius”, del projecte TalentLab, al Centre de Recerca en Agrigenòmica (CRAG, CSIC-IRTA-UAB). La sessió tenia un programa intens de treball, que va començar amb una visita a les instal·lacions del centre i les explicacions de la investigadora Ana Caño. Durant la visita als hivernacles i als laboratoris van sorgir les primeres mostres d’interès entre els professionals dels àmbits educatiu i científic.

Aprofitant aquest interès incipient, i tal com estava previst, vàrem prosseguir la sessió en una de les sales de reunions del CRAG. La Irene Lapuente de la Mandarina de Newton S.L -CoCreating Cultures- va fer una breu presentació de l’estructura del taller per a les dues sessions programades i els participants vàrem començar a treballar!

Els participants es van repartir en tres grups. A través de diferents tècniques es van generar discussions en el sí de cada grup i a nivell general, que van servir per a què, poc a poc, ens anéssim familiaritzant amb els processos de co-creació.

La primera activitat, pròpiament d’inspiració, va permetre als diferents grups establir discussions força genèriques entre la relació ciència-educació- societat. D’entre els diversos temes que es van tractar, el primer grup va destacar el paper de les pors com un aspecte clau a tenir en compte en la relació ciència-societat; el segon grup, va fer notar la dicotomia animal-planta i el paper que juguen els mitjans de comunicació i agents educatius en la predominança del món animal a l’imaginari col·lectiu; i el tercer grup, va mostrar l’objectiu de millora de la qualitat de vida i benestar que té la recerca científica, de la qual és possible apreciar les connotacions antropocèntriques.

Seguidament els grups van realitzar una activitat exploratòria en la línia del temps i van definir alguns dels reptes per a un futur a mig-llarg termini (2030). En aquesta activitat, es van detectar coincidències en els tres grups quant a la naturalesa del repte que, en especial, van atorgar un paper clau a la qüestió energètica. A més, el primer grup va projectar un canvi geopolític important al planeta; el segon grup, un canvi positiu en la consideració professional dels professors i investigadors; i el tercer grup va projectar la intensificació dels conflictes sobre els recursos naturals, sobretot pel que fa a l’aigua.

Posteriorment, els participants van definir el perfil dels usuaris del recurs educatiu a partir de la imaginació o de l’experiència pròpia. Les persones imaginades eren majoritàriament poc motivades, força descregudes, familiaritzades amb les noves tecnologies -però no necessàriament coneixedors d’aquestes-, i amb poca confiança en les seves capacitats.

Finalment, la darrera activitat va consistir en l’elaboració d’un diagrama d’afinitats en el qual els grups havien de posar sobre la taula els elements sorgits en les tres activitats anteriors i definir a grans trets com hauria de ser el recurs educatiu a crear. El primer grup va considerar oportú idear una activitat a l’aula sobre l’energia utilitzant metodologies participatives; el segon grup, una activitat experimental que permeti establir una relació directa entre els investigadors i els alumnes; i el tercer grup va decidir que seria oportú crear una aventura gràfica sobre la qüestió energètica.

L’ambient va ser molt distès i favorable al treball. Els participants va poder avançar des dels aspectes de discussió més genèrics fins a un primer nivell de concreció. Ara, i fins a la segona sessió el 2 de novembre, s’ha obert una fase de documentació interna online entre els participants.

—————–

Laura Valls. Unitat de Cultura Científica Delegació del CSIC.
Irene Lapuente. La Mandarina de Newton S.L.
Share

Què és la participació?

Arran del taller de Co-Creating Cultures al CCCB

I+C+i // Taller "Disseny col·laboratiu per a institucions culturals"

CCCB (c) Miquel Taverna, 2011

Foto del prototip del projecte Hyper Media City

No tornaré a explicar com es va desenvolupar el taller organitzat per Co-Creating Cultures al CCCB perquè alguns participants ja ho han fet molt bé aquí i aquí (en castellà). Voldria parlar de com ho vaig viure jo com a participant que repeteix (vaig participar al taller del darrer any) i què en vaig treure.

Tal i com van dir en Ramon Sangüesa durant el taller: la participació és una actitud. És el punt de partida, crec jo, la base d’un projecte participatiu. És el que hauré aprés en aquest taller. Hi ha hagut discrepàncies durant el taller donat que no tenim la mateix definició de qué és la participació i el que aquesta implica. És per això que, de vegades, el treball en comú pot no semblar tan productiu i que doni la impressió que no es cobreixen les expectatives d’aprenentatge creades.

Crec que la raó per la qual a vegades tenim aquesta impressió, de no haver après prou, de no haver anat al fons de les coses, és degut a que venim amb aquesta actitud que vàrem desevolupar a l’escola (asseguts als bancs rebent el coneixement d’altres): rebre, passivament. Justament, dissenyar formes de participació es basa, essencialment, en participar de manera activa, l’element fonamental de la qual cosa és donar. És amb aquesta actitud activa de donar, amb la que podrem treure profit d’un taller així. D’aquesta manera ens allunyarem de la vessant “marquetingniana” que persegueixen les empreses quan volen aportar valor utilitzant la tecnologia 2.0, els conceptes com “social currency”, reputació, recomanació o networking. En la meva opinió, no ajuden a desenvolupar (tot al contrari) una actitud participativa.

En aquest taller he constatat que el meu concepte de participació encara s’havia de definir millor i que havia de millorar la meva actitud. Vaig seleccionar el projecte Hypermedia City. Poc després de començar a treballar-hi, vaig adonar-me de que no era un projecte participatiu; si més no en el sentit que jo entenc la participació. Fins i tot un altre participant del mateix grup també ho va comentar i me’n va fer prendre consciència; no era jo sola! ¿Per què? En primer lloc, crec que van ser algunes paraules de la descripció del projecte, com “networked”, “platform”, “innovation”, “social media”, “interactive technologies”, “web 2.0”, les que em van fer pesnar que era un projecte molt participatiu, ja que aquestes paraules són referencies de participació o es fan servir sovint quan en parlem. De totes maneres, tal i com estava definit el projecte, inicialment, es tractava de reunir en una mateixa plataforma diversos agents creatius vinculats a la investigació i la innovació de diferents ciutats del món; s’hi mostraven els continguts que s’havien creat en els social media en funció d’un algorisme l’objectiu del qual era estimular la competició entre ciutats. Des del meu punt de vista, no hi veig participació perquè els actors no tenen un objectiu comú o cap intenció de construir alguna cosa junts.

Vaig escollir també ser al grup del mateix autor del projecte perquè pensava que així podria entendre millor la seva proposta i “participar millor”. Tanmateix, aquest autor tampoc va ajudar a “hipermodificar” el seu projecte tal i com era la proposta inicial del taller. En intentar entendre, a través de la visió del seu autor, l’objectiu del projecte, la seva proposta de valor i com es generava aquesta proposta, ens vàrem quedar massa a prop de la seva línia de pensament; i sense poder donar massa noves voltes al projecte ni, per tant, enriquir-lo.

Debatre sobre un projecte quan no l’has desenvolupat i no en saps gaire d’ell, ni coneixes als teus companys, és de una gran dificulat. Per això, és imprescindible tenir aquesta actitud participativa: posar-te en la pell de l’usuari final per tal d’entendre les seves necessitats i poder aportar modificacions rellevants al projecte. Si se li volia treure profit, el format intensiu del projecte permitia desenvolupar una actitud participativa inmediata, que es la que podem tenir en circumstàncies reals, quan hi ha confiança i estem segurs de que en treurem algun profit, reconeixement o agraïment, segons el context.

En un projecte participatiu totes les veus haurien de ser escoltades. Tothom té una responsabilitat: donar la seva opinió sense imposar-la; escoltar (i amb això em refereixo a una escolta activa: entendre què vol dir el company, considerar la seva opinió com si fos nostra); fer sortir les veus dels components més tímids o menys interessats invitant-los a donar la seva opinió; mantenir una concentració alta sense sortir i entrar del debat sempre que ens vingui de gust.

El debat es va dificultar de vegades perquè no teníem la mateixa definició del que és participació. Per exemple, l’autor del projecte i jo no estàvem d’acord sobre la paraula co-creació: ell defensava la idea que Hypermedia City és un projecte co-creatiu perquè les actors de la plataforma conviuen tots en una mateixa plataforma, per la qual cosa creen una ciutat virtual. Jo vaig constatar que els seus actors no creaven cap cosa junts i per això no es podia parlar de co-creació. Per evitar aquestes discrepàncies, a A C C Co-Creació, quan començàvem a analitzar els primers casos d’estudi sobre participació, l’Irene va veure la necessitat d’escriure un post, De la interactivitat a la co-creació, en el que s’explicava els diferents nivells de participació, i que ens van servir de punt de partida per a la nostra investigació. Ara acabem d’elaborar una primera “contextopèdia” (que publicarem pròximament) basada en els casos d’estudi que hem analitzat, per tal assegurar-nos de que parlem del mateix quan debatem sobre els conceptes sobre els quals investiguem.

En Ramon i la Irene, en iniciat el treball en grup, ens vàren descriure els diferents passos de treball que es demanàven i ens vàrem delimitar un període de temps per a cadascun. Al meu grup no vàrem respectar aquest períodes (debatent i debatent) perquè no vàrem acabar de tancar els passos amb una pressa de decisions clara i consensuada. Potser per això, ens vàrem quedar amb la sensació d’alguna cosa inacabada. Potser perquè només era un taller i no la vida real, vàrem continuar debatint (la qual cosa, amb tota seguretat, va ser la part més interessant del taller per a mí) i no ens vàrem obligar a acomplir les instruccions del taller. Per la meva part no sé perquè no vaig respectar els terminis marcats. No crec que representés una actitud participativa correcta, ni per al grup en general.

Acabaré dient que aquest taller m’ha permés identificar el punt de partida de la participació: l’actitud.

EMMANUELLE BRESSON

Share

Productes i processos oberts a la participació

Productes vs processos

Un producte és qualsevol objecte que pot ser ofert a un mercat i que satisfà un desig o una necessitat d’un determinat consumidor. Podem entendre els productes com a productes industrials, és a dir, els resultats obtinguts en un procés de fabricació, elaboració o confecció. Però no podem confondre producte amb objecte físic. Els productes també poden tenir una aparença força etèria, com per exemple: una ruta turística, un massatge, un espectacle, una lliçó educativa, un consell…

Els processos, en canvi, són el conjunt d’operacions, reaccions, càlculs o passos necessaris per modificar unes determinades característiques inicials. Per tant, la rellevància del procés rau en la capacitat de canvi o transformació.

Els productes i els processos conviuen amb nosaltres en el nostre dia a dia de forma natural. Molts cops, la creació d’un producte requereix d’un procés i la realització d’un procés molt sovint acaba en el desenvolupament de productes.  Fins i tot pot ser que un procés sigui un producte. A priori, això no suposa cap problema i segurament si els temps no estiguessin canviant, ni tan sols estaríem parlant de productes o de processos. On apareixen, doncs, les dissonàncies? Anirem pas a pas, intentant desvetllar el misteri en el procés d’escriure aquesta entrada, el nostre producte final.

Processant les dissonàncies

El terme procés ha esdevingut molt important durant la segona meitat del segle XX, molt segurament gràcies a la cibernètica i la computació o la teoria de sistemes. Durant molt de temps, el focus de les nostres accions estava situat en els resultats d’aquestes, i per tant vivíem moment de producte. La cibernètica, la computació i la teoria de sistemes van posar en rellevància la dificultat de programar canvis i transformacions i per tant, la necessitat de fixar-nos més en el procés. Vivim dies de processos, però els productes continuen estant al mercat! Així doncs, què ha canviat?

Ara valorem no només el resultat, si no també el camí per aconseguir aquest resultat. De fet, hem après a veure els camins, que abans, molt probablement quedaven en l’oblit. Juntament amb aquest aprenentatge també ens hem adonat que a vegades, el focus és el procés (gaudir, aprendre, tenir experiències… etc), però a vegades el continuem posant en el producte (la roba, els llibres, les piscines i molts dels objectes que ens envolten). És a dir, tot i que en la majoria de situacions processos i productes conviuen en harmonia, la majoria de cops, un dels dos és més rellevant que l’altre. Aquesta diferència pot jugar un paper molt important.

El s. XX, el segle de l’obertura!

Si el segle XX ens ha portat els processos, també ens ha facilitat els processos oberts, la interacció, la participació i la co-creació. Cada cop apareixen més iniciatives que animen a la ciutadania a col·laborar d’una manera o una altra. Vivim dies de co-. Co-Creació, co-producció, co-propietat, co-working… La filosofia co- té aspectes meravellosos, i de fer, penso que ens representa com a humanitat en general, però compta també amb uns perills importants.

Què passa quan obrim un procés on la part important, el focus de l’acció, és el propi procés? Què passa quan obrim un procés on la part més rellevant és el producte resultant? I què passa quan obrim a la participació un acció el resultat del qual beneficiarà a la humanitat en general, però existeix la possibilitat de que el producte desenvolupat per un procés participatiu quedi en mans d’uns pocs?

Si obrim un procés d’aprenentatge on el més important és que un determinat col·lectiu, a qui animem a participar, adquireixi uns certs coneixements i ho fem pensant que la participació implicarà un major aprenentatge, la justificació de dita apertura és intrínseca als nostres objectius. És conegut que ensenyar és aprendre dos cops. Doncs si perquè un alumne adquireixi un millor coneixement sobre les fraccions, per exemple, és més interessant animar-lo a fer un vídeo sobre fraccions que sotmetre’l a una xerrada exhaustiva sobre el tema, fem-ho! En aquest cas, el producte, el vídeo, és interessant, sí, però el nostre focus està posat en el procés. Volem que l’alumne sigui independent, busqui informació, l’analitzi, la processi, l’ordeni per poder-la adaptar al llenguatge audiovisual, construeixi un petit guió, ho expliqui i finalment pugui observar el resultat i fins i tot avaluar-lo! En aquest cas, el màxim beneficiari de la participació, sense ell saber-ho, és el participant.

Si el que obrim, en canvi, és el procés creatiu de la nova campanya publicitària d’un determinat producte, amb l’únic objectiu d’aconseguir l’estratègia que més enganxi als consumidors, llavors tenim un mètode efectiu, sí, però no tenim justificada l’obertura. En aquest cas, simplement estem abaratint costos i assegurant l’eficiència. El focus d’aquesta activitat, és el producte, no el procés. Cal dir, però, que si ho presentem en aquests termes, i el públic, tot i així, té ganes de participar perquè es considera recompensat per un altra via, benvingudes siguin aquestes iniciatives. Al final, és tot un intercanvi. L’important és que totes les parts es sentin satisfetes. Jo, personalment, no em sento tan còmoda amb els processos participatius que tenen el focus en el producte.

Les majors dificultats es troben quan no és ni blanc, ni negre, és gris!

A les zones intermitges encara se’ns plantegen reptes encara més difícils… A vegades, el focus està en el producte, però aquest producte té un impacte positiu en la totalitat de la humanitat. Per exemple, la cura d’una malaltia o la generació d’un determinat contingut. En aquest cas, sembla impossible no estar d’acord en què com més esforços sumem, com més obrim el procés, millor! Jo sóc la primera que estic a favor d’aquesta obertura i m’agradaria posar un exemple d’èxit que pot incloure’s en aquest grup: la creació de Wikipèdia. Però de nou, vull girar la moneda i mirar l’altra cara, en aquest cas, The Huffington Post. Tots aquells qui dediquen esforços per generar processos participatius o contribueixen al benefici col·lectiu mitjançant la col·laboració grupal, tenen tot el dret a atribuir-se el mèrit de la ideació i producció del seu procés, però no haurien de poder tancar els resultats obtinguts a un cercle petit o enriquir-se dels resultats co-creats. Si la humanitat desenvolupa conjuntament quelcom per avançar, aquest avenç ha de ser de la humanitat!

Són totes aquestes reflexions, les que em porten a pensar que és molt important entendre què són els processos, què són els productes, on es troba el focus de la nostra acció, quins són els nostres objectius i quin és el retorn que reben les persones involucrades, tant els generadors de processos participatius, com els participants. Penso que és de vital importància analitzar cada cas amb calma, no només perquè crec que aquests processos han de contribuir a generar beneficis col·lectius, sinó també perquè si no entenem la diferència entre procés i producte també ens perdrem les avantatges d’obrir processos. Vull acabar, portant tot això al món dels museus. Què és més important per un museu tenir objectes i/o exposicions o promoure la cultura i/o generar canvis socials? És això producte o procés? Podem beneficiar-nos tots d’aquests canvis de paradigmes?

Productes_i_processos_oberts_a_la_participacio_PDF

——————————————–

Credits of photographies:
- Rowdy Kittens
- Seychelles 88 

Share

Performances en moviment participatives

La tardor passada, vaig participar com a espectadora activa, per primera vegada, en tres diferents espectacles de dansa a Barcelona organitzats pel Mercat de les Flors. En aquesta entrada analitzaré les dues que em van semblar més interessants per la seva manera d’emprar la participació amb el públic. El meu objectiu es analitzar els elements utilitzats per a implementar el procés participatiu i l’aportació que fan aquest tipus de performaces participatives a la creació escènica i als espectadors.

El primer espectacle, Hello!Earth (Projecte Barcelona), consistia en un recorregut pel paisatge urbà de Barcelona. Primer, un personatge ens va agafar els efectes personals i els va guardar en algun indret secret, tan sols ens deixà el nostre mòbil i un braçalet de plàstic amb un número de telèfon. Ens van disfressar de conill i una veu que sortia d’un mp3 més la participació d’artistes ens van guiar pels carrers del Poble Sec. Ens van fer córrer, saltar, moure la cua, investigar els carrers. Fins i tot vàrem viatjar a l’espai dins d’un tippi que feia la funció de coet espacial. Sí, sí! us ho asseguro. Durant la segona part de la ruta, ens vàrem treure la disfressa i inicàrem un viatge pels sentits. En un pis desocupat, descalços, amb benes tapant-nos els ulls, vam ballar un moment amb un desconegut. El recorregut va acabar a un bar, amb tot el grup al voltant d’una taula i bevent a la salut de la seva primera performance participativa.

La segona performance fou una creació de Sra Polaroiska & Ruemaniak. Un home amb americana i corbata, amb el cabell resinado, semblava vingut dels anys 50, ens va recollir al teatre i ens va dur a un hangar abandonat on ens demanà que pugéssim a un cotxe aparcat. Dues persones que estaven estirades, com si fossin mortes, sota un altre cotxe que teníem al costat, es van incorporar i van començar a moure’s de manera desarticulada. La ràdio del nostre cotxe es va posar a funcionar sola. Una altra dona va aparèixer del darrera d’unes obres i es dirigí cap a nosaltres. La història va començar així. Observàvem amb curiositat i en silenci aquestes persones que semblava que vinguessin d’un altre món. No entenia què estava passant però tampoc m’importava massa. M’agradava l’estranyesa d’aquelles persones, com ballaven aquella música country. M’agradaven els seus vestits estrafolaris dels anys 50/60 del Far West, amb les seves botes de cowboy. En un moment donat, ens van embenar els ulls, ens van començar a fer petits massatges a les mans i a les espatlles i van començar a ballar amb nosaltres. Quin moment! No volia que s’acabés mai! Després, l’home vestit de negre ens va conduir fora de l’hangar. Ens va demanar ser discrets sobre el que havíem vist i abans de marxar ens va donar un sobre a cadascú de nosaltres. A l’interior hi havia una foto meva de Polaroid amb una pistola apuntant-me al cap. No havia sigut un somni, era real. Al·leluia!

Les dues performances comparteixen els següents elements:

  • L’element “misteri” és el pilar sobre el que es recolzen les dues performances perquè determina el grau d’expectació i predisposició receptiva dels sentits del espectador i que serà clau pel seu desenvolupament. En els dos casos es dona de la següent manera: l’espectador no té cap informació prèvia, de quina manera participarà i no se l’informa fins a l’últim moment sobre el punt de trobada.
  • Són performances site-specific: desenvolupades especialment per a un lloc concret.
  • Són performances de moviment: el cos és el punt central. Tot es desenvolupa a partir, al voltant i pel cos.
  • El públic és el protagonista actiu: l’espectador experimenta, sent, fa.
  • L’escenari com a tal no existeix.
  • És un grup d’espectadors molt reduït: 6 i 3 persones.
  • Hi ha més presència d’artistes que d’espectadors.
  • Hi ha un plantejament multidisciplinari als dos casos.
  • El públic està en contacte amb els artistes: actua amb els artistes.
  • Es fan servir molts objectes: els objectes coincidents a les dues performances van ser l’mp3, les fotografies i la música.
  • Es dóna un obsequi al final: una beguda gratis i una foto com a souvenir.

És interessant veure com a cada performance va explotar aquests elements per a aconseguir els seu objectiu. El projecte de Hello!Earth pretenia donar la oportunitat al seu públic de veure el seu entorn amb uns altres ulls i Sra Polaroiska & Ruemaniak oferien al públic esdevenir part d’una història en curs.

Dance! – you can’t stop the revolution de Hello!Earth (Projecte Barcelona) era un recorregut ple de sorpreses pensat especialment per la ciutat de Barcelona i que es basava en la participació dels seus artistes, ciutadans i espectadors: els artistes van participar en la elaboració d’una ruta que reflectís el context social de la ciutat comtal, el veïnat del Poble Sec va oferir les seves cases per a ser utilitzades com a escenaris i els espectadors van aportar una experiència col·lectiva que finalment era la pròpia performance.

Com a procés participatiu co-creatiu, tots els actors involucrats van contribuir a crear el seu disseny, contingut i realització.

Apuntes sobre animales, encuentros y autopistas del col·lectiu Sra Polaroiska & Ruemaniak fou una peça-experiència en la que l’espectador entrava com a protagonista a la història que s’estava esdevenint.

Aquí es va emprar el primer nivell de participació que, a ACC CoCreació, anomenem interactiu (llegir aquesta entrada). Com a públic no creem contingut, ni influenciem en la història ja que la nostra intervenció estava predefinida: els actors sabien què ens demanarien i en quin moment determinat.

A les dues performances, l’espectador l’espectador protagonista va acatar les regles amb bon rollo.

A Hello!Earth, el disseny de la ruta afavoria la interacció i complicitat del grup. Els espectadors es van quedar junts la majoria del temps, segurament per a compensar un probable sentiment d’inquietud generat pel desconeixement del que havia de passar a continuació.

En canvi, entre els espectadors de Apuntes sobre animales, encuentros y autopistas no hi hagué comunicació, no era el propòsit d’aquesta performance. Es donaren altres factors que intimidaven com el fet que hi hagués més artistes que públic, aquells sabien el que passava, els espectadors no.

És interessant veure el color del component misteriós de cada performance. El “misteri” a Hello!Earth era més la sorpresa. Amb la disfressa sabies que riuries. El recorregut recordava una mica a un gimcana, una activitat lúdica, com la recerca del tresor. La disfressa era una eina per oblidar-se d’una mateixa i tenir la oportunitat de veure les coses d’una altra manera.

A l’espectacle de Sra Polaroiska & Ruemaniak el “misteri” era més inquietant. D’una banda, el públic tenia més informació sobre la performance, però, de l’altra, aquesta mateixa informació li provocava una sensació torbadora: al programa de mà es parlava de persones peculiars en una situació peculiar. Escoltar música country és també quelcom de peculiar a Barcelona. La manera desarticulada de moure’s dels ballarins provocava un sentiment de cert malestar i l’home amb el vestit negre, l’únic que es va comunicar amb el públic, se’ns dirigia més aviat de forma categòrica.

Al final, vam comentar que ens havia agradat a tots, sobretot el moment dels ulls embenats. Ara crec que és degut a que hi havia tantes coses estranyes en aquella performance, que fou el ball amb els ulls embenats el que ens permeté deixar-nos anar.

No sé, en el meu cas, si la performance de Hello!Earth em va fer veure el meu entorn d’una altra manera. Dur aquella disfressa em feia una mica de vergonya i tal vegada això no em va permetre deixar-me anar més. El desenvolupament de la performance era més aviat una successió d’activitats, sense transicions clares, que ens va fer tornar a la nostra realitat entre activitat i activitat cosa que no em va ajudar a evadir-me del tot. Tanmateix, em va deixar bones sensacions.

El projecte de Sra Polaroiska & Ruemaniak em va deixar més entuasiasmada. A pesar de no participar tant en la creació del contingut, va permetre poder-me deixar anar i entrar a la història que em proposaven: ser a un altre món. L’escenari tancat permetia més intimitat que no pas el carrer i l’experiència de l’espectador durant la performance fou fluida perquè la història seguia a pesar de les accions del públic. El col·lectiu Sra Polaroiska & Ruemaniak va saber emprar els elements amb més força i van aconseguir acomplir el seu objectiu amb agudesa.

Així doncs, veiem com l’objectiu, els elements seleccionats i el disseny del projecte determinaran la participació del públic. Serà clau que el públic es trobi en un estat d’ànim que afavoreixi la seva participació: que els seus sentits estiguin desperts, disposats a reaccionar i respondre a la proposta del projecte. Això serà clau per a que, en definitiva, tinguin la millor experiència.

Crec que la participació procura al públic una experiència única i més intensa que si estigués asseguda en un teatre. Als artistes, els permet comunicar-se amb major profunditat amb el seu públic i, al mateix temps, fer-li propostes innovadores. Cada espectacle d’aquest tipus també és per aquests una experiència nova i diferent cada vegada i que els enriqueix professionalment.

EMMANUELLE BRESSON

——————————————–

Credit per la fotografía: Col.lectiu Sra Polaroiska & Ruemaniak

Fuentes:
- http://www.nativa.cat/2010/12/sobre-apuntes-sobre-animales-encuentros-y-autopistas/

Pdf Performances en moviment participatives
Share

Models de negoci participatius



Ja fa un any que els nous models de negoci que estan sorgint al voltant dels àmbits creatius i culturals em criden poderosament l’atenció. I és per aquesta raó que vaig decidir unir-me a A+C+C Co-Creació. Tenia especial interès en les fòrmules que treballen seguint els preceptes del crowdsourcing/open innovation ja que es basen en la idea de la “participació” i que, precisament, representa el nucli de la nostra investigació. Voldria aprofitar l’ocasió per a resumir alguns models de negoci que ja s’estan desenvolupant, que empren el sistema crowdsourcing i que responen a diferents nivells participatius que ja s’han explicat en un post anterior.

El model de negoci basat en la donació sol·licita una contribució als seus usuaris pel manteniment del projecte o de l’empresa, tal com han fet Wikipedia o el grup musical Radiohead. L’èxit d’aquestes propostes es basen en una comunitat de seguidors molt fidel que és prou gran i forta per a poder mantenir el projecte només amb aquestes donacions. L’organització ha d’aconseguir fer un càlcul just entre la seva massa social i l’aportació mitja per persona necessària pel projecte o l’empresa. En el cas de Radiohead es tracta de la primera vegada que una banda musical ha venut el seu àlbum directament al fans des del seu web, sense intermediaris. Provablement l’èxit de la primera proposta ha quedat mitigada per la publicació de The King Of Limbs que es ven des del lloc web pel sistema de pre-pagament. A part del web oficial, el grup també utilitza altres canals de distribució de la indústria musical. Aquest exemple correspon al primer nivell de participació de la nostra escala. Estem parlant d’un model que proposa una interacció amb el públic que només participa amb el producte final.

El cas de Wikipedia és lleugerament diferent ja que planteja dos tipus d’intervencions pel manteniment del projecte: d’una banda sol·licita donacions dineràries per part de la comunitat i de l’altra proposa un contingut generat pel mateix usuari.

Un model de negoci basat només en les aportacions té certes limitacions i no perdurarà. Cal una fidelització extra dels seus usuaris més enllà de la pura donació. Si la comunitat no està prou motivada, el projecte necessitarà o bé aportacions complementàries o bé canviar el model de negoci. Això explicaria perquè Wikipedia pot sobreviure. I és que la seva comunitat està compromesa al més alt nivell participatiu gràcies a la proposta co-creativa, per la qual cosa queda enfortida i es sent totalment vinculada al projecte.

El model de negoci basat en el Crowdfunding convida als ciutadants o a les entitas a contribuir a una empresa o projecte com a “accionistes”. Les aportacions en general es realitzen a través d’una plataforma promotora on-line i suposen una acció prèvia imprescindible per la realització del projecte. Poden pendre forma d’inversions, de micro o macro crèdits o de donacions. Podem trobar quatre categories de models basats en el Crowdfunding.

El Crowdfunding directe financia el projecte  amb donacions rebudes a través d’una plataforma on-line pròpia i compromet a la seva comunitat en la producció a través del merchandising, obsequis exclusius, etc. En aquest model la clau, com en el descrit anteriorment, rau en la fortalesa i la fidelitat de la pròpia comunitat de fans per a completar els objectius del projecte.

Plataformes de crowdfunding per a propostes de projectes: Kickstarter és l’exemple més clar d’aquest tipus de model. Els creadors presenten el seu projecte i les necessitats pressupostàries a la comunitat d’una plataforma de crowdfunding que fa difusió també d’altres projectes. Quan s’activa la campanya de comunicació també comença el període de donacions que van quedant reflectides a la plataforma. Si el projecte assoleix el seu objectiu, els beneficiaris es comprometen a recompensar els seus benefactors amb merchandising i d’altres obsequis. A Espanya podem trobar les plataformes Lánzanos i Verkami que segueixen aquest mateix model.

Plataformes de crowdfunding per a projectes realitzats (bàsicament blogs, llocs web, etc.). Aquest model de negoci es basa en donacions per aquells projectes web que ja estan publicats i als que hom hi vol donar suport. L’usuari es registra a la plataforma on-line i fixa un import que es redistribuirà entre tots aquells llocs web que visiti i als que vulgui aportar una part de la seva donació. D’aquesta manera els diners quedaran repartits per entre tots aquells llocs web clicats un nombre determinat de vegades i durant un període de temps també determinat. Aquest és el sistema que proposen Kachingle o Flattr, per exemple.

Aquest model, a diferència de les altres fòrmules anteriors, té en compte l’activitat real del cybernauta i reflecteix millor quins són els seus interessos.

Projectes amb finançament previ: Aquest tipus de plataforma convida a les institucions i a artistes a desenvolupar cojuntament projectes culturals en aquestes mateixes institucions. L’entitat adopta un paper actiu en el procés creatiu donat que participa en la seva realització. Aquest model permet que l’artista pugui desenvolupar un projecte remunerat i no hagi de dependre només de la retribució que ofereix el sistema de la propietat intel·lectual. Treballant amb aquest model podem trobar el col·lectiu Goteo.

La comunitat és la clau de l’èxit de tots aquests models de crowdfunding (directe, sense projecte, amb projecte o els projectes amb finançament previ). Totes aquestes plataformes necessiten haver construït prèviament una comunitat suficientment forta i estable per arribar a poder finançar aquests projectes.

Aquests models de negoci són altament participatius: la comunitat possibilita el procés creatiu ja que el financia, i també pot aportar opinió i fer suggeriments.

Tanmateix un aspecte negatiu és, segons el meu parer, que aquests sistemes es queden a l’estadi inicial dels projectes que recolzen i queden desvinculats de la resta del procés de producció: distribució, màrqueting, comunicació i ventes. En el futur aquestes plataformes tal vegada haurien d’anar més enllà i promoure també la participació de la comunitat en tot el procés cultural.

Encara més, aquestes plataformes haurien de conèixer els perfils de la seva comunitat per a entendre el per què es recolza un projecte o altre per tal de consolidar els valors i el compromís d’aquesta. A continuació plantejo un sèrie de qüestions que haurien de ser plantejades: a llarg plaç, n’hi ha prou amb el merchandising o els obsequis exclusius per a reforçar aquestes comunitats? Quan dismunieixi l’impacte mediàtic, les comunitats seran prou fortes per a continuar possibilitant aquests projectes només amb les donacions? La contribució dinenària és un recolzament suficient per a fer possible la realització d’aquests projectes? El crowdfunding prové dels EUA on tenen una llarga tradició en aquest tipus de negocis basats en la donació, però, a llarg plaç, es podrà consolidar de la mateixa manera en els costums de la gent a Europa?

Segons el meu parer, els projectes amb finançament previ seria el tipus de proposta més interessant i completa des d’un punt de vista participatiu. L’artista disposa de llibertat creadora, un cop ha desenvolupat les línies generals del projecte amb la institució i, a la vegada, té garantida una remuneració pel seu treball. D’altra banda, la institució té l’oportunitat d’oferir un producte fet a mida per ella a més de col·laborar activament durant tot el procés: des de la concepció fins la realització. La col·laboració consolida un interès per les dues parts i l’artista rep suport durant tot el procés de desenvolupament del seu treball: la producció, la realització, la divulgació, la comunicació i/o la comercialització. Ambdues parts aporten la seva pròpia comunitat i representa el nivell més alt de participació ja que és totalment co-creatiu.

La fòrmula Gratis com a model de negoci on-line preveu els ingressos per mitjà de la publicitat. Les empreses creen una plataforma que convida als usuaris a generar un contingut que compartirà espai amb els anuncis.

Podem trobar diverses sub-categories d’aquest model que requereixen la participació dels usuaris:

El model Freemium combina continguts gratuïts amb seveis de pagament a la seva plataforma on-line. El petit percentatge de clients que es subscriu als serveis de pagament compensa el gran nombre que fan ús de la plataforma de manera gratuïta. Flickr, el servei per a compartir fotos de Yahoo! n’és un exemple prou conegut. Uns usuaris disfruten d’un compte bàsic gratuït, mentre que d’altres reben uns serveis adicionals a canvi d’un import determinat.

El model Open-Source Fremium permet als clients de gaudir d’un producte gratuïtament que ha estat desenvolupat per experts de manera desinteressada i seguint una metodologia open source. L’entitat que serveix a les dues parts obté beneficis oferint els seus serveis professionals a empreses que volen un servei més complet (atenció al client, manteniment, etc.). Red Hat és un exemple d’aquest model de negoci. La clau rau en la fortalesa i estabilitat de la comunitat d’usuaris-creadors, una petita part de la qual es transformarà al mateix temps en clients contractant els serveis de pagament.

En el cas de Flickr, l’usuari participa en la generació dels continguts de la plataforma però no des d’un punt de vista co-creatiu. És per a un ús personal. En canvi, Red Hat proposa una col·laboració co-creativa als seus usuaris tot fent servir els preceptes open source per a elaborar un producte conjuntament.

Les empreses que fan servir un model de negoci Obert generen i capten benefici permetent l’accés al seu procés de recerca a tots aquells agents exteriors que vulguin col·laborar en el desenvolupament del seu producte. Podem trobar-ne dos tipus: la proposta Outside-In que convida als agents externs a dinamitzar el seu programa R&D (Procter & Gamble és un exemple d’empresa que ha aplicat aquesta estratègia) i  l’Inside-Out que ofereix els resultats dels seus treballs d’R&D a aquelles organitzacions que ho puguin necessitar tal i com ha fet GlaxoSmithKline.

L’empresa Innocentive ha emprat els dos sistemes a la vegada gràcies a interconnectar, a través de la seva plataforma on-line, aquelles empreseses amb un problema i als experts que els el podien resoldre.

La filosofia Open Source és el millor exemple de co-creació.

L’últim tipus de model de negoci que proposem en aquest post i que es basa en la participació externa és el de les plataformes mutibanda, les quals esdevenen intermediaries entre dos grups de clients interdependents i amb uns interessos que cal satisfer simultàniament. Nintendo va fer servir aquest sistema per a crear la seva consola de videojocs Wii. Els beneficis provenen de les ventes de les consoles a la vegada que dels programadors que creen jocs amb regalies. L’App Store d’Apple és un exemple similar.

El gran objectiu per aquest tipus de plataformes és el d’atraure el màxim nombre de clients de les dues bandes per a que ambdues responguin a totes les seves necessitats i vice-versa.

Podem dir que es tracta d’un model participatiu perquè la plataforma convida als creadors a desenvolupar un producte.

Hem constatat que com més participativa és la proposta, majors seran els beneficis per a la comunitat. És evident que algunes empreses aprofiten els coneixements dels seus usuaris per a treure grans beneficis sense retribuir cap dels fruits d’aquesta col·laboració (els bebeficis només repercuteixen a la mateixa empresa i l’èxit se l’apropia la pròpia marca).

Per a que els processos participatius esdevinguin una experiència enriquidora, que perduri i beneficii al conjunt de la societat, és imprescindible que hi hagi un esperit realment co-creatiu.

EMMANUELLE BRESSON


---------------------------------------------

Fotografia: Blausaure http://www.flickr.com/search/?w=all&q=people+together&m=text
Fons consultades
FCForum http://fcforum.net/sustainable-models-for-creativity/declaration
Javier Megías http://www.javiermegias.com/blog/2010/08/algunos-modelos-de-negocio-innovadores/
llibre, Business Model Generation of A.Osterwalder & Y. Pigneur

Share

Formació

Publicacions

Dossier de premsa

Grups de treball

 

@CoCreatingCult Tweets

Follow @CoCreatingCult on twitter.